El camí de Lakshi Mittal per esdevenir el cinquè home més ric del planeta ha estat increïble. Va néixer a l’estat federal indi de Rajastan, en un lloc on l’electricitat i l’aigua corrent eren inexistents. En tres dècades, ha aconseguit convertir la petita acereria del seu pare en el grup siderúrgic més gran del món. A mitjans dels anys setanta, quan el sector patia un profunda crisi i ningú no apostava pel seu ressorgiment, va començar a comprar i modernitzar les fàbriques d’acer, primer a Indonèsia i després per tot el món. El “boom” actual de l’acer, degut a la gran demanda de la Xina, li ha omplert les butxaques de diners.

La indústria de l’acer, massa fragmentada

L’últim moviment de Mittal va camí de convertir-se en una jugada mestra. El 27 de gener, davant d’analistes del sector, va anunciar per sorpresa la seva intenció d’adquirir per 18,6 mil milions d’euros el seu principal competidor, Arcelor. I com que aquesta no sembla disposada a una fusió amb el número u mundial, l’oferta s’interpreta com una OPA hostil.

L’oferiment de Mittal segueix una lògica evident ja que la indústria siderúrgica xoca des de fa temps amb un problema creixent: està totalment atomitzada. Fins i tot les empreses més importants tenen un percentatge de mercat molt reduït. Això es fa evident quan les companyies compren les matèries primeres i pretenen vendre els seus productes després, per exemple, a la indústria de l’automòbil. Mentre que els percentatges de Mittal i Arcelor representen un 5% del mercat global, els 3 subministradors principals de metall, CVRD, BHP Billiton i Río Tinto, es reparteixen prop del 80% del mercat mundial. Això els va permetre augmentar l’any passat un 70% els preus del metall. Tant el president de Mittal com el d’Arcelor són conscients d’aquesta situació. Guy Dollé, d’Arcelor, fa temps que parla de la consolidació del sector siderúrgic en els mateixos termes que Lakshmi Mittal. Tots dos comparteixen el somni de poder presidir un dia un grup empresarial que sigui capaç de trencar la barrera de producció de les 100 milions de tones d’acer l’any. Després dels últims esdeveniments, sembla obvi que és Mittal la que és més a prop de complir el repte.

Els analistes del sector analitzen les perspectives del negoci des del punt de vista del mercat financer, lloen l’estratègia de Mittal, argüint que les dues empreses es complementen pel que fa a productes i per la geografia. Mittal és el líder del mercat als EUA i després de la compra de moltes acereries en països excomunistes, des de Polònia fins a Kazajastan, també controla el mercat a l’Europa Oriental. Per la seva banda, Arcelor domina el mercat a Sud-Amèrica i a l’Europa Occidental. Pel que fa a la qualitat, els experts creuen que els dos grups són a anys llum. L’avantatge en tecnologia de les acereries europees tradicionals Arbed, Arcalia i Usinor, que es van fusionar el 2001 per crear Arcelor, és remarcable. Amb l’adquisició d’Arcelor, Mittal podria oferir en el futur un ventall de productes molt més ampli i també augmentaria la qualitat de l’acer produït a les seves plantes actuals. Es comenta que la sinergia podria ascendir fins a mil milions de dòlars.

“L’Airbus de l’acer”

Però la paraula “sinergia” ha disparat totes les alarmes entre els treballadors. Mittal ja està immersa en el procés de reducció de plantilla en les instal•lacions que té en l’actualitat. Dels 155.000 llocs de treball actuals, se’n podrien eliminar fins a 45.000 fins l’any 2010. Les pors dels 980.000 treballadors són totalment comprensibles i no és estrany que els plans de Mittal tinguin una gran oposició. Sobretot a França i Espanya , on hi ha les plantes més importants, i Luxemburg, on l’empresa té la seva seu, el rebuig a l’oferta de Mittal és més que patent. A França i Luxemburg s’han aprovat lleis i se n’estan preparant de noves per a dificultar l’OPA hostil del gegant anglo-indi. Guy Dollé confia a poder exercir una oposició efectiva a l’OPA. “Les estratègies d’Arcelor i de Mittal no encaixen”, afirma. I quan Dollé destaca que Arcelor és “l’Airbus de l’acer” es fa evident la càrrega simbòlica de l’operació. En cas que Arcelor fos absorbida per Mittal, seria una derrota de la política industrial europea, que va començar amb al constitució de la Montanunion l’any 1951 i el seu gran èxit es pot considerar l’Airbus. Tanmateix, segons Lakshmi Mittal, les reticències en contra del seu projecte són totalment injustificades. Des del seu punt de vista, la negativa d’Arcelor a mantenir negociacions es pot qualificar, fins i tot, de plantejament “racista”.

Amb tot, el més probable és que al final Mittal guanyi la partida, ja que les perspectives d’augmentar els guanys sempre són molt atractives per als inversors. Si l’operació es tanca amb èxit, Lakshmi Mittal serà el president d’un grup empresarial global, on els interessos nacionals o europeus no jugaran cap paper. Després, la concentració en el sector siderúrgic anirà a més. El veredicte de la Comissió es farà públic el 19 de maig.