Les eleccions legislatives del 9 i 10 d’abril ofereixen una imatge d’una Itàlia dividida. A la Cambra de diputats, la diferència entre la Unió (Unione), partit liderat per Romano Prodi i la Casa de les Llibertats (Casa delle libertà), de Berlusconi, és de només 25.000 vots. El centreesquerra de Prodi ha esgarrapat una victòria ajustada, però ha obtingut un avantatge de 64 diputats –341 escons contra 277- gràcies al mecanisme del premi a la majoria, que preveu la nova llei electoral. Al Senat, la Unió ha obtingut 158 escons, contra els 156 de la coalició del President del Consell. Però més enllà de l’estreta victòria de Prodi, destaca la increïble remuntada de Silvio Berlusconi, que tots els sondejos donaven com a clar perdedor a causa dels fracassos electorals dels últims anys. La Casa delle libertà, que havia obtingut el 43% dels sufragis en les eleccions europees de 2004 i el 44% a les regionals de 2005, recompta avui gairebé el 50% dels vots.

Un padrí inepte per governar?

En aquest context, els resultats posen en dubte les certituds dels estrangers benpensensants –ja siguin estudiants Erasmus o turistes- que espeaven que Itàlia pasaría radicalment la pàgina dels “anys negre del berlusconisme ”. És una lectura simplista no reflecteix la realitat de la Península.

Finalment, Prodi ha guanyat per un estret marge. Per què? Com podem explicar als nostres conciutadans europeus que malgrat l’ús del mot “kapo” [nazi] per designar l’eurodiputat alemany Martín Schultz que va osar contradir-lo o del més recent “ coglioni!” (imbècils!) que va llançar als electors d’esquerra, Berlusconi hagi aconseguit convèncer la meitat dels italians? La premsa europea no ha estat de gran ajuda per explicar per què els italians voten Berlusconi. El setmanari francès Télérama de principis d’abril es contentava d’esbossar Il Cavaliere com un perillós mafiós tret de la pel·lícula El Padrí. El 2003, el diari britànic The Economist, per la seva banda, el titllava de “unfit”, és a dir, “inepte” per governar.

Berlusconi no és el principal problema del país

La realitat? La meitat d’Itàlia ha dipositat la seva confiança en Berlusconi. No perquè els italians siguin tots uns malalts mentals a la imatge del cas clínic d’aquesta mestressa de casa amnèsica de 66 anys que, segons els metges, només reconeixia la cara del President del Consell. Ni tampoc a causa de les constants aparicions de Berlusconi a la televisió. L’explicació seria massa fácil.

En canvi, existeix una Itàlia desencantada que no ha estudiat ciències polítiques i que no considera els conflictes d’interessos que envolten la carrera de Berlusconi com el principal problema del país, encara que la campanya electoral hagi estat eclipsada per aquest tema. Aquesta Itàlia sap, des de Maquiavel , que tots els homes polítics només defensen els seus propis interessos. L’escàndol de l’estiu passat, en què l’esquerra va donar suport, amb mètodes més o menys legals, a la voluntat d’Unipol d’adquirir la Banca Nazionale del Lavoro contra l’OPA de l’espanyola BBVA va ser una demostració perfecta.

Una Itàlia carnavalesca

També existeix una Itàlia desenfadada que adora les sortides de to de Berlusconi i allò que el fotògraf Oliviero Toscani qualificaria de “creativitat”, una qualitat desconeguda entre els tenors d’una esquerra, jutjada massa seriosa i reservada. Una Itàlia que troba Berlusconi “simpàtic” i aprecia les seves bromes -qualificades de lamentbles i ridícules per la premsa estrangera-. Fins i tot aquelles sobre les dones que no participen a la vida política “ per no venir a Roma i deixar el seu marit a casa”.

Finalment, hi ha una Itàlia dels indecisos, atenta als veritables problemes del país –creixement econòmic nul, problemes d’infraestructures, immobilisme- i que no ha cregut en l’alternativa del centreesquerra de Romano Prodi. Perquè temia que el líder democristià no es veiés obligat a seguir el dictat de l’extrema esquerra. O potser perquè no ha sabut entreveure en el programa de la Unió una veritable voluntat de “passar pàgina”. Aquest és el veritable error de l’esquerra que, per governar, també haurà de tenir en compte la meitat del país que ha votat Berlusconi.