“No m’agrada estar en un lloc gaire temps”, explica la Marta, que ha estat vivint a Praga durant quasi un any. El desig de canviar l’ha portada de la població polonesa de Lublin a la Universitat de Cracòvia, i també a Bèlgica i a Suècia. Viatjar ha deixat de ser un privilegi reservat a les classes altes. Segons algunes estimacions, hi ha aproximadament 370.000 llocs de treball vacants als països de la UE. Per omplir-los, recentment, la Unió Europea ha llançat una potent campanya publicitària per impulsar la “mobilitat”. El 2006 ha de ser, entre altres, “L’any europeu de la mobilitat de treballadors”.

Alemanya, Itàlia i el Regne Unit són les destinacions preferides dels polonesos, encara que és impossible precisar el nombre exacte de treballadors immigrants. Els estudis revelen una creixent contribució de les dones. La feminització del procés migratori va començar als anys 1970 als Estats Units, quan les dones nord-americanes es van incorporar al mercat laboral. De sobte, va créixer la demanda d’empleades domèstiques i de cuidadores d’infants. Des de llavors, el fenomen de les “esclaves de la globalització”, segons el terme de Rhacel Salazar Parrenas , s’ha estès per tot el món. El sud-est asiàtic envia minyones a les cases més riques de Kuwait i d’Aràbia Saudita, mentre que Amèrica Llatina i el Carib proporcionen cuidadores als Estats Units. El model es reprodueix amb les dones poloneses i ucraïneses, que han monopolitzat la professió de mestressa de casa a Berlín, Roma i Brussel•les.

La seva característica comuna, en comparació als homes immigrants, és una gran motivació econòmica. Encara que estadísticament tenen una educació més bona i són més dinàmiques, només una de cada tres dones emigrants poloneses tenia una feina regular que va haver de deixar (un 46%, en el cas dels homes). En canvi, una de cada dues dones poloneses es queixa de manca de perspectives professionals. En el mercat de treball polonès, una dona és considerada treballadora de segona classe, com demostren les discrepàncies salarials de més del 20% entre els dos sexes i el percentatge elevat de dones a les llistes d’atur a llarg termini.

Podem distingir dos grups d’emigrants: d’una banda, el de dones de 40 anys, així com de jubilades, procedents de regions on hi ha altes taxes d’atur que marxen per contibuir a l’economia familiar i per altra banda, el de joves (25-30 anys) que vénen de ciutats, i emigren després d’acabar els estudis. Mentre les mares i les àvies s’encarreguen de les tradicionals ocupacions a Bèlgica, Itàlia i Alemanya, les ambicioses filles busquen una mica de sort al Regne Unit i més enllà de l’oceà.

Gran nou món

La Joanna, recent graduada en Ciències Polítiques, va arribar a Londres molt jove, quan els atemptats terroristes van paralitzar la ciutat. Desitjava continuar els estudis i volia menjar-se el món. Millorar les seves habilitats d’anglès va fer més planer el camí cap a les oportunitats promeses. “Vaig tenir sort”, diu avui. A diferència dels seus amics que van acabar fent de cambrers, ella va trobar feina en un videoclub.

Viatjar per una feina temporal durant el període d’estudis és una tradició de la família de Krysia; fa uns 20 anys els seus pares també es van viatjar cap a l’Europa de l’oest amb l’esperança de trobar una feina d’estiu. Traumatitzada per una dura experiència en un restaurant a Itàlia, la Krysia es va dirigir a la conquesta de Dublín.

La Marta, que una vegada va fer d’au-pair a Bèlgica, és una excepció: la van acceptar a la Charles University de Praga per fer-hi la tesi. Els seus plans han canviat des d’aleshores, però la Marta ja està perfectament instal•lada a la República Txeca: té una bona feina amb possibilitats d’ascendir, un allotjament còmode, i amics. La Marta aprecia l’actidud oberta dels txecs amb els estrangers. “Em sento com en casa”, diu.

I ara què?

La Marta es considera una ànima errant, però no es planteja tornar a Polònia: “Si volgues canviar, triaria una nova destinació, no un lloc que ja conec. No m’agraden les notícies que m’arriben de Polònia. El canvi no sembla una de les prioritats de la gent”. La Marta s’emprenya quan pensa a la natura complexa de la política interior polonesa.

En el debat sobre els que marxen, aquells que tornen són oblidats. Fins i tot, la decisió de tornar és molt més difícil. Exigeix més coratge, sobretot quan un sou setmanal a l’Europa occidental sovint sobrepassa el sou mensual mitjà de Polònia. “Mai no havia tingut tants diners”, admet Joanna. A aquest fet, s’afegeix la por del xoc de la tornada. Del ritme específic, alternant entre la dura feina i l’entreteniment, s’ha de tornar a la “normalitat”. Alguns, com la Joanna, tornen per la por de la pèrdua de tota ambició: “Tenia por d’oblidar qui sóc i quins són els meus objectius”. El mateix li passa a la Krysia, que creu que el seu futur diploma de la Warsaw School of Economics és fonamental per començar la seva carrera.

La mateixa força que condueix les dones joves i ambicioses a creuar les fronteres a la recerca de la seva oportunitat, sovint les fa tornar a casa. Massa sovint Europa proporciona feines que cap dona alemanya, belga o irlndesa acceptaria; unes feines que ofereixen un nivell de vida pobre i una nul•la perspectiva de promoció. La Joanna va conèixer antics candidats a la tesi que es van haver de conformar amb feines miserables a Londres, amb l’esperança de trobar la gallina dels ous d’or d’occident. Ella, però, no dubta: “El camí és massa llarg i no està fet per a mi. És veritat que a Polònia puc ser algú”.