Vint anys després de la catàstrofe de Txernóbil, Ochsana Naumovitch no ha oblidat res d’aquell dia, el 26 d’abril de 1986. Feia deu anys que vivien a Pripiat, a uns quants quilòmetres de la central nuclear, i l’explosió del reactor número 4 els va canviar la vida. “ El meu marit, que treballava a la central, tenia festa aquell dia. Estava arreglant la cuina” recorda Ochsana. “Jo era a la fàbrica de transistors. La notícia de la catàstrofe no la vam saber fins al 27 quan ens van anunciar que havíem d’evacuar”. Va agafar a coll els seus fills de 4 i 8 anys, va pujar a un autobús i va sortir de la ciutat sense girar-se. Com ells, 50.000 habitants van haver de fer les maletes. Mai més no han pogut tornar a Pripiat , des de llavors una ciutat fantasma, al si de la zona d’exclusió de Txernóbil. “Hi vaig anar el 26 d’abril del 2000 amb la meva filla. La ciutat havia estat saquejada. Tot estava destrossat i destruït, els vidres trencats”. Ochsana, que va anar-hi per tancar ferides, no vol tornar-hi: “Crec que és un dolor que no marxarà mai”.

Ciutat pionera

Slavutych va ser una ciutat construïda a 50 quilòmetres a l’est de Txernóbil per a tots els desplaçats, en una zona poc afectada pel “núvol”. El mes d’octubre de 1986, la URSS va voler esborrar la imatge desastrosa de l’accident, conseqüència del mal funcionament del país. L’emoció colpeix Ucraïna. Treballadors joves, vénen de tota la Unió Soviètica per construir un sostre per als desplaçats.

Lidija Leonets era part d’aquests pioners. Emocionada, treu d’un vell armari metàl•lic un àlbum de fotografies de colors esmorteïts, el de la història de la ciutat. “Va venir gent procedent de vuit repúbliques soviètiques per ajudar a la construcció i van donar el nom de les seves capitals als nostres barris: Kíev, Tallin, Riga, Vilnius, Erevan, Baku, Tbilissi i Moscou. Van construir d’acord amb la seva arquitectura pròpia”. El 23 de març de 1988, 500 famílies de Pripiat es van instal•lar al costat dels treballadors. “Per a nosaltres era la ciutat del segle XXI. Cada barri té un parc, una piscina, un gimnàs”, diu Lidija, orgullosa.

Avui, un quart dels 26.000 habitants de la ciutat té menys de 16 anys. La nova ciutat no va haver de patir una transició difícil el 1989: els serveis socials i la ciutat eren funcionals. “Vam poder fundar moltes empreses gràcies a les condicions de vida. Per als nens, són les millors d’Ucraïna. Tot és a deu minuts i la construcció d’habitatges per als treballadors de les nostres empreses avança”, subratlla l’alcalde, Volodymyr Udovychenko.

Futur incògnit

Per ironia del destí, l’accident de Txernóbil ha creat un terreny d’experimentació únic per trobar la manera de disminuir els riscos i els efectes d’una catàstrofe nuclear. El terrorisme, a més, podria esclatar a qualsevol ciutat sota la forma d’una bomba vulgar. I és cert també que tropes, especialment les americanes, utilitzen la ciutat de Pripiat a la zona d’exclusió veïna, com un terreny d’entrenament. Sense oblidar la recerca científica.

Lluny de la plaça central, alguns pins que es van salvar de l’antic bosc que fa uns anys cobria aquest territori, envolten nous laboratoris flamants, finançats per la comunitat internacional i per Ucraïna. Des que es va crear, el centre de Txernóbil per a la seguretat nuclear és el primer motor de desenvolupament econòmic de la ciutat. “La nostra mà d’obra qualificada es dedica al sector nuclear per a desenvolupar altres sectors”, explica l’alcalde.

A Slavutych l’atur representa un 4,4% i els antics pioners haurien de poder fer front a una nova amenaça : el declini de la central. Aturada l’any 2000 sota la pressió d’Europa, Txernóbil segueix treballant per tancar la central. La construcció d’un segon sarcòfag , finançat amb uns 710 milions d’euros del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD) i el govern d’Ucraïna, previst per l’any 2006, hauria de crear nous llocs de treball. Tanmateix, Victor Tonikikh, antic enginyer de Txernóbil, cap d’una empresa de reparació de la central nuclear, diu que tot això no serà suficient per a redinamitzar la ciutat. “Quan finalitzi la construcció del sarcòfag, no hi haurà llocs de treball al sector. La central ha passat de 12.500 treballadors a 3.800 actualment, és a dir, un terç dels llocs de treball de Slavutych. Així doncs, ens hem de diversificar, ja que no rebem cap ajuda per liquidar la central”.

Un afer delicat

Lidija Leonets, responsable de les ajudes socials, pressent la fi d’una època: “Des del tancament de la central, patim dificultats. Alguns han trobat feina. D’altres es jubilen amb 45 anys. Reben una pensió, com els antics combatents. Però, com se’ls pot ocupar? Mentre alguns es dediquen a l’hort familiar, d’altres cauen en l’alcoholisme”.

A l’oficina del costat, Ochsana Naumovitch, treballadora de l’ajuntament, intenta acabar aviat la feina. El seu marit, pensionista de la central, l’espera a casa. Les seves dues filles han marxat. L’una és estudiant; l’altra, campiona de judo, és advocada a Kíev. “La gran té problemes de tiroides però intentem ser optimistes”, confia púdicament Ochsana.

El 26 d’abril, com cada any, una delegació de Slavutych es reuneix a Moscou per a trobar-se a la tomba dels bombers de Pripiat, el sacrifici dels quals va permetre construir el primer sarcòfag de protecció del lloc. Els Naumovitch commemoren aquell dia, de cara al memorial de la ciutat, on les cares de les trenta víctimes de Pripiat han estat gravades al granit, fixades per a l’eternitat. Darrere el memorial, s’alcen dues grans esteles. Sobre la primera, homes amb vestits antirradiacions fan signes de no acostar-s’hi. Sobre la segona, un electricista, fidel al mite edificador comunista, porta el missatge, amb una línia elèctrica a les mans: “Cendres del passat, construirem un món nou!”. Tanmateix, a Slavutych, 20 anys més tard, les cendres encara no s’han apagat del tot.