El desencadenant d’una nova confrontació entre el govern i els seus opositors va ser l’ informe que l’ONU va publicar el setembre del 2005 en què demanava un impuls en el desenvolupament econòmic a la regió de Txernóbil. El president bielorús, Alexander Lukaixenko , va utilitzar-ho per a reforçar la seva antiga ambició de retornar la vida i l’activitat a les terres afectades, que constitueixen prop d’una quarta part del territori bielorús. La nova estratègia del govern és un enorme pla per revigoritzar la regió proporcionant una gran inversió i oportunitats econòmiques.

L’optimisme de Lukaixenko sobre el futur de la zona afectada no s’ajusta a les dimensions reals de la catàstrofe. Segons les dades del govern , hi ha 11.242 persones amb incapacitats derivades de Txernóbil, i més de 115.000 persones desplaçades. El govern estima les despeses de la catàstrofe en prop de 235.000 milions de dòlars.

L’ambició de Lukaixenko de retornar a les zones del voltant de Txernóbil la població i l’economia no es basa només en un principi humanitari. Econòmicament, obtindria més recursos i capital amb què treballar. Políticament, Txernóbil dóna a Lukaixenko la possibilitat de desprestigiar el caràcter inhumà d’occident, i, per tant, l’oposició prooccidental.

Occident no és millor

Això és especialment rellevant per Lukaixenko després de la seva dubtosa reelecció de finals de març. La UE acaba d’imposar la prohibició de viatjar als seus col•laboradors més propers. Rússia, com a resposta, ha amenaçat d’apujar el preu del gas. Mitjançant una hàbil manipulació de Txernóbil, Lukaixenko podria recuperar una part del profit polític que ha perdut.

Paradoxalment, per aconseguir-ho, les autoritats han intensificat les demandes de cooperació amb Occident per tractar les conseqüències del desastre. Això dóna a Lukaixenko el dret de tractar Occident d’hipòcrita i dir: “Quan Bielorússia més us necessita, vosaltres decidiu sancionar-nos i distanciar-vos del procés de recuperació de Txernóbil”. Aquest retret a Occident dóna mala imatge a l’oposició. “L’oposició insistia que Occident podia ajudar-nos, però Occident no ajuda ningú”, va declarar Lukaixenko. Aquesta infàmia permet també que Lukaixenko se situï com a únic salvador de Bielorússia.

La generació de la pluja radioactiva

Les lluites polítiques queden molt lluny de la rehabilitació dels infants que van sofrir la catàstrofe. En el passat, la majoria d’ells es van sotmetre a tractaments mèdics a l’estranger, a càrrec d’esglésies i organitzacions de caritat occidentals. Tanmateix, ara Lukaixenko s’ha adonat que la nova generació de votants sota la influència dels valors occidentals suposa una amenaça seriosa al seu govern perpetu. El president va condemnar obertament els programes de rehabilitació acusant-los de formar part d’un programa d’adoctrinament que corromp la ment dels joves bielorussos. Sembla que preferiria assumir les deficiències físiques abans que desenvolupin una ideologia contrària al règim a causa d’un estiu a Anglaterra o Itàlia.

El mateix Lukaixenko és en gran mesura responsable de malbaratar qualsevol ajuda que Occident pogués oferir. Moltes organitzacions benèfiques estrangeres denuncien les lleis draconianes i les taxes que formen un sistema en què és impossible treballar. La rehabilitació de la canalla a l’estranger és un dels aspectes en què Occident té prou experiència i podria oferir ajuda. Però en el seu impuls d’eliminar qualsevol idea occidental de les ànimes de les futures generacions bielorusses, Lukaixenko ha imposat tants requisits que ara només aquells que pateixen incapacitats extremadament greus poden buscar rehabilitació fora del país.

Dol o protesta?

Per a la oposició, Txernóbil també és un tema guanyador. Des de bon començament, la major part dels partits es van oposar als plans de Lukaixenko per a repoblar les zones afectades. Poc a poc, Txernóbil ha ressorgit com un dels principals temes de protesta contra el president Lukaixenko. Atacar-lo en el terreny econòmic és pràcticament impossible. L’any passat, un país autoritari amb una economia controlada per l’Estat com Bielorússia va enregistrar un creixement per sobre del 9%.

Tanmateix, l’oposició sovint utilitza Txernóbil com a argument, més enllà de les seves dimensions socials i ecològiques. “Bielorússia té dues desgràcies: Lukaixenko i Txernóbil. Estan connectades, podem dir que hi va haver un Txernóbil nuclear i un Txernóbil polític”, afirma Anatoly Lebedko, un líder de l’oposició bielorussa. El significat exacte de la frase no és important. Comparar Lukaixenko amb Txernóbil és avantatjós políticament, ja que apel•la a les emocions de la gent.

L’aniversari de Txernóbil el 26 d’abril s’ha convertit en una data emblemàtica per al major congrés de l’oposició del país. “Txernóbil March” (nom del congrés) simbolitza el pinacle de les activitats de protesta a Bielorússia. Aquest any, el congrés girarà entorn de la millora que l’oposició ha aconseguit durant les passades eleccions de març. Se centrarà en la possibilitat de democratitzar Bielorússia i no en aquest dol sobre la tragèdia.

Tanmateix, si l’oposició de veritat vol triomfar a Bielorússia, hauria de combinar les crítiques als plans de Lukaixenko amb estratègies pròpies sobre com pot viure Bielorússia amb Txernóbil. Si no, cauen en el mateix error que Lukaixenko: treure la tragèdia fora de context i convertir-la en una eina de campanya política.