Faenza, Itàlia, hem quedat davant del Museu internacional de la Ceràmica. Manzella i el seu ajudant arriben puntuals. Vénen accelerats, amb el mòbil a la mà i el posat atrafegat. Tornen de participar en un programa d’una televisió local i el senador Manzella està una mica decebut. “Mai no s’aconsegueix debatre tranquil•lament durant la campanya electoral.” Itàlia es prepara, febril, per les eleccions del 9 i 10 d’abril que enfrontaran la centreesquerra de Romano Prodi (la coalició a la qual pertany Manzella) i la Casa de les Llibertats liderada pel primer ministre Silvio Berlusconi. Fetes les presentacions, entrem en calent en un bar, on es demana un cafè llarg.

Poble on vas, Europa que trobes

Constitucionalista i senador de la República italiana, Manzella és un profund coneixedor de la Unió Europea. És eurodiputat i membre de la Comissió que ha elaborat la Declaració dels drets fonamentals dels 25. “Una experiència de primer pla”, recorda, “la trobada entre les dues escoles jurídiques, l’anglosaxona i la continental. Sense deixar de banda la recerca de valors comuns útils per les diverses identitats nacionals, i partits constitucionals de la Unió”. Cada país té els seus costums, però la idea d’UE es recolza sobre el principi de la “unitat en la diversitat”. Manzella creu que l’excés d’homogeneïtat és un perill que s’ha de tenir sempre present.

Una Europa més britànica

Però on aniria el senador Manzella si fos un jove estudiant d’Erasmus? Glopada de cafè, pausa, i… “Sens dubte a Anglaterra”, explica el senador. “No només per practicar-hi la llengua, sinó també per entendre millor la seva barreja de polítiques socials i liberals”. Fa un silenci, i continua amb la tranquil•litat habitual: “No hem d’oblidar, a més, l’extraordinària resposta de la societat britànica després de les idees de Jean Monnet, pensador de la “política dels petits passos”, diu com a exemple i recorda que “quan Europa sembla que està aturada, l’engranatge europeu continua movent-se en sectors específics que permeten que la construcció europea avanci en temes concrets”. Suggereix de mirar sempre en profunditat i de no aturar-se en les manifestacions exteriors de la política, perquè el grau d’irreversibilitat de la UE és elevat. L’ Eurojust , l’ Eurocorps (o euroexèrcit), el principi del mutu reconeixement del dret comunitari, l’agenda de Doha; aquests i altres aspectes concrets de la integració fan de la UE una construcció estable. Li preocupa molt més l’evolució de les relacions diplomàtiques amb l’Iran, ja que una tercera guerra després de l’Afganistan i l’Iraq seria “un esdeveniment dramàtic”.

Té les idees clares fins i tot en les pauses de reflexió que la UE s’ha pres i en les iniciatives que ha dut ha terme entretant per estimular el diàleg. El “ pla D ” (diàleg, debat i democràcia) de la Comissió europea –de cara a fer “comunicar” més Europa– no el convenç. ”Es gasten molts diners en aquestes iniciatives de propaganda, però quin resultat tindran? No serà penjant manifestos que es resoldran els problemes”. I la societat civil? “Aquí el discurs canvia”, precisa. “Les articulacions subestatals, els mítings d’associacions que debaten, els estudiants d’erasmus que viatgen: quan les persones i les idees es mouen, Europa millora”.