Recentment hem presenciat una onada de fusions tant en el sector energètic com el bancari. Una tendència que es repeteix en el sector dels mitjans de comunicació. Ara bé, el balanç d’aquestes fusions només es fa en termes de competitivitat i seria un error avaluar les fusions dels mitjans de comunicació només en aquests termes. La llibertat d’expressió és un dret que tenen tots els europeus, segons la Convenció Europea dels Drets Humans. Qualsevol moviment per crear grans concentracions de mitjans de comunicació pot posar en perill aquest dret.

El principi de competència

Avui dia, totes les fusions de mitjans s’avaluen a partir de si suposen un perill per a la competència. Una companyia massa gran pot limitar l’elecció dels consumidors i afectar negativament la competència. Un procés com aquest ja ha tingut lloc als Estats Units, on el fet de viure seixanta anys sense una llei de la competència ha deixat grans monopolis i poc espai per a la diversitat local. El gegant de la ràdio, Clear Company, és gairebé quatre vegades més gran que el seu competidor més proper.

És un problema que passa amb una fusió en qualsevol indústria, però encara hi ha un segon tipus de problema relacionat. La democràcia es basa en la pluralitat de veus. El control del mercat dels mitjans en mans d’unes poques companyies pot amenaçar, finalment, la base de la nostra democràcia.

Sembla estrany que encara parlem d’amenaces a la prularitat en una època en què podem baixar-nos un blog polonès a un mòbil francès i el nostre accés a la informació és més diversificada que mai. Les noves formes de comunicació introdueixen problemes nous. Mentre que les fonts d’informació són més variades que mai, el número d’empreses que ens permeten accedir-hi és cada vegada menor. Aquests guardians (gatekeeper) controlen la infraestructura i posen en dubte de la igualtat d’accés. Per exemple, tan sols hi ha dos operadors principals de televisió de cable al Regne Unit i a Irlanda, i només tres a Holanda.

Un altre problema és el de les fusions verticals: una sola empresa concentra les diferents etapes del procés de comunicació, des de la recollida de la informació, fins a la difusió del missatge. Un exemple és l’empresa alemanya Axel Springer, que cada vegada adquireix més empreses petites de producció i de distribució dels mitjans de comunicació del país. Les fusions diagonals també presenten un problema de pluralitat a Europa, ja que són empreses que difonen el mateix contingut en diferents suports. L’editorial alemanya Bertelsmann ha començat a treballar recentment en la retransmissió televisiva; una qüestió que ha rellençat el debat de la reutilització de la feina dels periodistes. L’única legislació que existeix és la de cada estat, i en una indústria de mitjans globalitzada, es fa més i més difícil de garantir la llibertat dels mitjans de comunicació.

Diversitat de veus?

Fem una ullada a Europa, i veurem clarament quantes veus són reprimides. A Itàlia, Berlusconi, igual que en molts altres sectors de l’economia, té a les mans un domini massiu dels mitjans. Per una altra banda, aprofitant l’absència de regulació durant els anys 1980, els tres canals televisius de Berlusconi concentren actualment el 45% de l’audiència.

El problema no és que només se sent una veu per sobre de totes les altres, sinó que aquesta veu ni tan sols és una veu local. A la República Txeca, la propietat d’un 80% dels diaris i de les revistes està concentrada a les mans de les companyies suïsses i alemanyes. Axel Springer Verlag, una de les companyies de mitjans més grans d’Europa, és propietària de FAKT, el diari més important de Polònia, i del Bild alemany, el més venut d’Europa.

Aquest procés és encara més preocupant en països on encara no s’han desenvolupat grans infraestructures de comunicació, i on els propietaris estrangers poden limitar el desenvolupament dels mitjans de comunicació independents. L’empresa “Central European Media Enterprises”, que té la seu a Bermuda, va adquirir el 100% de la Nova televisió de Croàcia el juliol del 2004; i encara s’ha de veure si les seves prioritats són les mateixes que les dels ciutadans croats. Mentre que alguns països com França protegeixen dels continguts nacionals amb lleis molt estrictes, no hi ha coherència entre les legislacions dels diferents estats europeus.