La “ fotografia de les Açores ” s’havia convertit en la imatge de tres amics, Bush, Blair i Aznar, amb un objectiu massa personal per ser assumit pels seus possibles successors. Durant aquests dos anys, la manera de fer política de Zapatero ha estat una mica arriscada, però també erràtica. Neix d’un cop a la taula, d’una determinació política i ideològica, i els grans gestos en política sempre tenen conseqüències difícils de predir o de controlar. Prefereix assumir els riscos i intentar trampejar la situació amb mà esquerra i amb un somriure: un talante que ell va fer famós i que el va fer famós.

Es busca una fotografia

Zapatero busca una fotografia però li costa trobar companys que posin amb ell en una Europa cada vegada més centrifugada: una França debilitada i una Alemanya que, amb Angela Merkel, ha sabut compaginar fermesa i cordialitat amb els Estats Units.

Ara mira amb esperança Itàlia, on se’l considera un líder d’esquerres carismàtic, malgrat que el Vaticà no té gaire bones paraules per l’home que va legalitzar el matrimoni homosexual. Prodi retirarà ben aviat els militars italians de l’Iraq. El que va ser president de la Comissió, Il Professore, li pot donar una amable lliçó a Rodríguez Zapatero i el pot ajudar a fer-se un lloc a Europa. Tanmateix, aquest president ha deixat la batuta al seu ministre d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos. Rodríguez Zapatero només parla castellà, li manca el carisma d’un gran líder i no se’l veu còmode a les gran cimeres. Ell va ser qui va voler que el primer país on se celebrés el referèndum sobre el Tractat de la Constitució europea fos l’Estat espanyol i va defensar fins a tal punt el “sí” que l’estancament del procés de ratificació el va deixar descol•locat.

Dit això, ha defensat a Europa que la política antiterrorista no ha de dependre de les ajudes dels Estats Units. L’esperançador alto el foc permanent declarat per ETA el passat 22 de març pot ser que li doni la raó: a banda de l’ajuda inestimable de França, el govern espanyol segueix rebent assessorament del primer ministre irlandès, Bertie Ahern i, sobretot, del britànic, Tony Blair. D’aquesta manera, Espanya es reconcilia amb Blair, l’altre protagonista de la “fotografia de les Açores”. Només cal resoldre el conflicte amb la Comissió europea, en relació al proteccionisme de l’Estat espanyol en el cas de l’OPA del gegant alemany E.ON a l’elèctrica espanyola Endesa.

Pendent d’Europa i… dels EUA

Ningú no pot governar d’esquena als EUA. Això ha fet que Rodríguez Zapatero deixi de banda la seva intervenció a favor del Sàhara Occidental en un litigi enquistat amb el Marroc, aliat històric dels EUA. L’intent de reconciliació amb la primera potència mundial ha fet que s’enviessin més soldats a l’Afganistan i que no s’investiguin els vols secrets de la CIA que van aterrar a l’Estat espanyol.

A principis del 2006 els Estats Units van negar a l’Estat espanyol l’autorització de la seva tecnologia en la fabricació d’avions militars que s’haurien venut a Veneçuela. Evo Morales, president de Bolívia, va començar la seva gira internacional visitant La Moncloa: la sintonia personal i els acords polítics entre Zapatero i els líders de l’esquerra nacionalista llatinoamericana tampoc no agraden a Washington.

L’Estat espanyol de Zapatero i els Estats Units de Bush només estan d’acord en una cosa: l’espanyol ha heretat d’Aznar la voluntat que els turcs s’adhereixin a la UE. És més, Zapatero i Erdogan, primer ministre turc, lideren el benintencionat però confós projecte de “l’Aliança de Civilitzacions”. Prodi, Zapatero, Erdogan: la nova fotografia? Es busca fotògraf.