“Freddie Starr es va cruspir el meu hàmster”, destacava el titular de potada del diari The Sun el 13 de març de 1986. Anunciava una nova onada de periodisme a Europa. El nou estil sensacionalista estava dominat per imatges que prometien mirades exclusives a la vida íntima dels nostres ídols. Vendre històries como si fossin mercaderies, no basades en la informació, sinó en rumors i titulars impactants. El model és encara avui un èxit de masses i un gran negoci.

Rècord de vendes

Tot es divulga, res sembla massa personal. Les fotografies expliquen la història. El negoci és tan profitós que cada setmana surten noves revistes, o fins i tot es converteixen en programes de televisió. Per exemple, la revista anglesa Closer, que es publica a França des del 2005, ja ha guanyat la quarta posició en el mercat francès amb 420.000 còpies venudes cada setmana. Closer va competir frec a frec amb el seu rival Voici l’estiu del 2005 per liderar la llista de vendes. Els escàndols es van multiplicar i els preus es van reduir. Aquests reculls d’imatges a tot color i enormes titulars són un gran negoci a França, on es venen tres milions de revistes del cor cada setmana, Gruner & Jahr, l’editorial de revistes més gran d’Europa comercialitza Voici, però també Gala, la publicació germana de Voici a França, Alemanya, Polònia, Espanya i Rússia.

Als quioscos alemanys trobem 37 revistes setmanals femenines, que venen un total de 12,4 milions de còpies. Els diaris com The Sun, líder de vendes al Regne Unit amb 3,3 milions d’exemplars diaris, són uns altres participants del negoci de les xafarderies. Però fins i tot aquestes xifres són superades pel diari Bild, que amb 3,6 milions de còpies, és el diari més venut a Europa.

Crear demanda

La premsa rosa busca constantment la propera exclusiva. Les famílies reials i les estrelles del cinema i de la música són els objectius preferits. El sensacionalisme d’aquestes històries, sovint basades en rumors, serveix per atraure més lectors, pendents dels constants anar i venir dels famosos.

Les fotografies tenen un paper fonamental, per donar credibilitat a les mentides que les revistes del cor s’encarreguen d’escampar. Hi ha hagut tot un seguit de batalles legals a tot Europa per determinar si els fotògrafs o paparazzi violen el dret a la intimitat de la gent. Els tribunals francesos van expedir una multa simbòlica d’un euro als fotògrafs que perseguien la princesa Diana quan va morir. Pràcticament no es va fer res per a dissuadir-los.

Aquests fotògrafs fomenten la demanda. Com més agosarades són les fotografies, el lector te més curiositat. La intromissió a la vida privada de les persones sembla no tenir límits. Fa dos anys n’hi havia prou ensenyant la famosa de torn en biquini a la platja. Avui, per provocar un escàndol i vendre tots els exemplars en un dia, calen famosos mig despullats a la portada. Cap tema sembla ser massa groller o tabú. Seguint la lògica comercial, les revistes han creat una demanda de morbositat entre els lectors de fotografies, cada cop més immunes a la grolleria.

Alguns famosos, necessitats de popularitat, van contribuir a crear aquesta demanda. Avui l’exhibicionisme ven. Famosos com Paris Hilton ho han entès a la perfecció: són famosos sense tenir cap mena de qualitat especial.

Voleu publicar un llibre? Expliqueu alguna cosa íntima en directe per televisió! Tot i que aquestes revelacions mai no són íntimes: estan pensades per generar una demanda del producte, una addicció que impulsa l’espectador a voler saber-ne més. És una falsa intimitat que promet al lector una gratificació que mai no arriba. Per poder desenvolupar aquesta demanda, les revistes també necessiten destruir als famosos que el seu voyeurisme ha creat, fent al lector còmplice de la història. Recentment, les revistes angleses van gaudir d’allò més quan van esbombar una fotografia de Kate Moss esnifant cocaïna en un local de Londres. El que és interessant d’aquest assumpte és que, com tothom sap, en el món de la moda, la cocaïna no és pas cap notícia. El context de la fotografia és el que crea les notícies: l’oportunitat de fer una gran tirada atiant el pànic dels falsos moralistes i el voyeurisme excitat.

Llegir les fotografies

Per què els lectors permeten que se’ls exploti d’aquesta manera? Laurence Devril, de la revista L’Express té una resposta. “El lector estàndard té uns 30 anys i no se sent culpable quan llegeix. És una generació que s’interessa pels polítics o les institucions. Llegint aquestes revistes tenen la impressió que tot és possible”.

Els escàndols dels famosos s’han convertit en una notícia tan o més interessant com un gran esdeveniment polític. A Anglaterra, el diputat George Galloway va aparèixer fa poc a “Big Brother”, el Gran Hemano anglès. A França, l’ afer dels Sarkozy va mantenir tota la nació ocupada l’estiu passat. De fet, l’ escàndol Merkel , en què el diari The Sun va fotografiar el cul de la cancellera alemanya, va desdibuixar la línia que separa l’escandalós món dels famosos i el de la política. Arnaud de Puyfontaine, director del grup de comunicació Emap France, que publica Closer, explica que aquestes revistes “t’ofereixen tot el que mai haguessis pogut imaginar. Farem per tu tot el que ni tan sols gosaves imaginar”. Per a una generació aïllada dels polítics i integrada completament en la cultura del consumisme, les revistes del cor són potser allò que tenim més proper d’una esfera pública.