L’any 2003, Endemol France llançava a la cadena de televisió TF1 el programa “Nice People”: 12 joves procedents dels quatre racons d’Europa es tancaven en una mansió luxosa de 450 metres quadrats, filmats 22 de 24 hores al dia durant 3 mesos. La minsa audiència, no va acabar de convèncer els presentadors per invertir en la idea de la pel·lícula Una casa de locos. La telerealitat potser no estima Europa però sí al contrari: després de la importació l’any 1999 del programa “Big Brother”, inventat per l’empresari holandès John de Mol, els canals del continent van entendre ràpidament el joc representat pels conills d’índies televisius. A L’Estat espanyol, la primera edició de “Gran Hermano” va tenir una audiència de 12 milions d’espectadors, un terç de la població. La difusió a Framça de l’ “Illa de la temptació” va cridar l’atenció del 60% dels telespectadors d’entre 15 i 24 anys. Aïllament, vigilància, recompensa. Si la recepta del “telemàrqueting” és idèntica, es poden distingir tres grans categories de programes: la caixa de rates tipus “Dwa wiaty” de Polònia, el teleganxo com a “Amici” a Itàlia o el joc amorós del “Bachelor” britànic.

Tirania del que és real

La recepta: vides falses de gent de veritat. “Hi ha una gran tendència televisiva des de fa uns 20 anys que considera que la realitat es defineix per allò quotidià, anònim”, suggereix François Jost, semiòleg especialitzat en l’estudi de la televisió. Després de les series de ficció del tipus “Dallas” i dels concursos televisius, ha arribat l’era del que és autèntic. Però sobretot d’imitació, ja que sovint hi ha una manipulació total. “Es graven les imatges i es difonen les seqüències en un escenari molt precís. O s’emet la seqüència en un terreny lúdic com a “Fear Factor” per contradir les crítiques…al cap i a la fi tot és un joc”, senyala Jost.

Per explicar l’èxit d’aquesta onada de programes, Damien Le Guay, autor de l’obra l’Imperi de la telerealitat, remarca el “procés d’alliberament de la paraula de totals desconeguts. Abans, només la gent amb un talent reconegut es podia expressar” en els mitjans. Segons Le Guay, el fanatisme general que desperten aquests nous actors s’explica també pel “relaxament dels nostres comportaments socials. Aquests protagonistes que es deixen anar tant psicològicament com física accentuen la nostra tendència natural al voyeurisme”. Aquesta tendència natural a la xafarderia, processos d’identificació amb els protagonistes, perversió… La llista de les motivacions dels telespectadors és llarga i enredada. Per tant, impossible de determinar si “Reality Run” a Alemanya és el joc de fet a amagar o una cacera de l’home. Un altre factor: la creixent desconfiança en les estrelles convidades als programes d’entreteniment “més o menys falsificades” empenyen el públic a lloar “l’home ordinari”.

Un proletariat poblat

La telerealitat, múltiple en les seves arrels, és idèntica pel que fa al mode de fabricació d’una glòria express. Segons Jost, “posa en escena dos móns : el sagrat dels VIP i el dels anònims. El simple fet de sortir a la televisió et fa ser famós. A vegades, en canvi, aquests programes mostren famosos que s’han d’enfrontar a tasques humiliants”. El sociòleg es rebel·la contra aquest tipus d’ “exigència democràtica de la celebritat: tothom, com diu Warhol, hauria de tenir dret al seu «quart d’hora de glòria». El fenomen dels reality shows, lluny de ser innovador, reprèn finalment la idea que la vida per ella mateixa pot esdevenir una obra d’art, digne d’observació fins i tot en la seva normalitat”.

Damián Le Guay evoca “la creació d’un proletariat poblat per la televisió. La fe televisiva acaba amb la nostra vulgaritat i ens fa passar a l’altre costat del mirall. Sense cap esforç ni treball, qualsevol persona pot ser famosa”. El famós ja no és doncs un mitjà de reconeixement d’un talent sinó un fi en si mateix. Amb tot, els especialistes estan d’acord a l’hora d’afirmar que comença a trencar una certa lassitud entre el públic respecte aquesta galàxia del buit. La popularitat de les “falses estrelles” baixa a la premsa especialitzada i les audiències obtingudes per la “tele-escombraries” perden força. “Els formats a Europa són els mateixos, hi ha poca renovació del gènere” senyala Le Guay. “La gent comença a desinteressar-se per aquesta vulgaritat buida. D’aquí l’interès per la ficció que retorna amb sèries de gran audiència”. Georges Orwell pot tornar a dormir.