Catherine Lalumière té 71 anys i és una gran dama de la Unió Europea. Ha ocupat càrrecs ministerials a França, i ha estat vicepresidenta del Parlament Europeu i més tard Secretària General del Consell d’Europa entre 1989 i 1994.

El Dia d’Europa se celebra cada 9 de maig des de 1985. Quin significat té aquesta festa?

Es commemora el discurs del 9 de maig de 1950 en què Robert Schuman, l’aleshores ministres d’Assumptes Exteriors francès, va donar el tret de sortida a la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) . Allò va ser l’inici del procés comunitari. Abans de 1950, ja hi havia hagut diversos precedents. Els pares d’Europa, marcats per la guerra, volien aconseguir un objectiu: la pau. Per aconseguir-ho calia reconstruir la democràcia en els països marcats pel nazisme. Amb aquest esperit es va crear l’any 1949 el Consell d’Europa , la primera institució europea. La CECA va continuar la construcció europea en el terreny econòmic, basant-se en valors humans.

El 9 de maig de 1950, vostè tenia 15 anys. Com va viure els primers passos de la construcció europea?

L’any 1950 jo vivia en una família de poble típicament francesa, i la vista es limitava a les fronteres de l’Hexàgon. Haig de ser honesta: en aquella època, fins que vaig acabar el batxillerat, Europa no formava part del meu univers. Va ser molt més endavant que vaig començar a conèixer els mecanismes comunitaris i que em vaig sentir ciutadana europea. L’esdeveniment que va marcar aquells anys va ser la mort de Stalin, el 1953. Ho recordo perfectament, fins i tot hi va haver una edició especial en un diari local … Jo em podia imaginar el món sense Stalin! La construcció europea, en canvi, m’era totalment desconeguda.

Com ha canviat el sentiment de pertànyer a Europa en 56 anys?

Puc dir que l’any 2006 els joves són tan ignorants i escèptics sobre el procés de construcció europea com quan jo era jove. Quina paradoxa! Normalment tots els joves –ja siguin italians, alemanys o francesos…- haurien de conèixer Europa, entendre el sentit del projecte comunitari i acceptar l’ideal europeu. Molts joves que viuen Europa el dia a dia, no s’han aturat a reflexionar sobre Europa: aprenen llengües estrangeres o viatgen amb el programa Erasmus… però tinc la sensació que no es plantegen el sentit del projecte europeu. Viuen Europa com si fos un evidència. No van més enllà, i és una llàstima!

Entre 1950 i el 2006, hem passat d’una Europa il·lusionada a una Europa poruga?

Avui els joves tenen por. Però els motius d’aquestes angoixes no vénen només d’Europa. El joves temen l’obertura de les fronteres o la globalització. També tenen por de la feblesa del nostre Estat. En països com França, l’Estat juga un paper molt important en termes de protecció social i de les llibertats. Posant l’accent únicament en el mercat comú, els polítics han donat una imatge d’una Europa que només s’interessa per les qüestions econòmiques. El materialisme triomfant ha accentuat els temes relacionats amb els diners, la moneda… Aquests són aspectes molt importants, però no aporten esperança. Actualment els europeus perceben la imatge d’una Europa freda i distant. Si no hi ha una dimensió espiritual –idees, valors, una concepció de la societat – és igual quin sigui el projecte perquè serà sec, fred i descoratjador! Crec que el sentiment de frustració i les inquietuds que desperta Europa vénen d’aquí. Els joves necessiten una Europa tranquil·litzadora, quasi maternal. Hem sacrificat aquest costat protector.

El Dia d’Europa també és una celebració per fer memòria. Recorda algun episodi que hagi marcat la seva trajectòria europea?

El moment més important per a mi va ser l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió [Catherine Lalumière va formar part de la delegació francesa era secretària d’Estat d’assumptes europeus quan Espanya i Portugal es van adherir a la Unió]. A Brussel·les, el desembre de 1985, en una sala del Consell de Ministres, van acabar les negociacions a mitja nit, després d’una marató increïble. Llavors vam fer entrar la delegació espanyola encapçalada pel ministre d’Assumptes Exteriors, Fernando Morán López . Se’m va apropar, va obrir els braços i va dir: “Gràcies, França. Mai no oblidaré el que heu fet pel meu país!”