9 de maig del 1950. El ministre francès d’Afers Estrangers, Robert Schuman, llança la idea d’una Comunitat Europea del Carbó i l’Acer . 9 de maig del 2006. Com cada any, els europeus commemoren la previsió de Schuman i del seu projecte europeu amb el Dia d’Europa. Però l’Europa del 2006 que arriba a aquesta cita és, més que mai, una Europa en crisi. No sols perquè la ratificació de la Constitució europea ha quedat estancada pel “no” dels francesos i dels holandesos la primavera passada. No sols perquè, mentrestant, no ha emergit cap lideratge polític capaç de proposar una sortida a l’estancament. Sinó també perquè, cada cop més, Europa espanta.

Hi ha la por de l’Europa ultraliberal, que bona part dels votants del no francès acusava de ser el cavall de Troia d’una globalització amenaçadora. Però és precisament gràcies a la interdependència econòmica, a l’enderroc de les fronteres econòmiques i, per tant, a la liberalització que el vell continent ha pogut passar pàgina de les incomptables guerres fratricides.

També hi ha la por de l’Europa colador, contra la qual s’abraonava una bona part dels nee holandesos: l’Europa que ha enderrocat les fronteres internes de la immigració, la que permet que els clandestins desembarcats a Sicília o a les costes andaluses envaeixin Berlín o Amsterdam. Una paradoxa, si tenim en compte que, amb la tendència actual, l’any 2050 els jubilats representaran probablement el quaranta per cent de la població holandesa.

I finalment, hi ha la por de l’Europa buròcrata, temuda per àmplies capes de l’opinió pública dels països del nord, amb el Regne Unit al capdavant. Un sentiment irracional, si prenem en consideració que la Comissió Europea de Brussel·les disposa de menys funcionaris que no pas l’ajuntament de París.

Però les pors dels europeus no són del tot injustificades. És comprensible que l’antiliberalisme de l’extrema esquerra esdevingui tan popular quan l’economia europea ha crescut tan sols un 1,6% entre el 2000 i el 2005, i produeix el 18% de l’atur juvenil amb màxims del 36% a Polònia. És comprensible que el fracàs de la integració dels immigrants pugui suscitar malestar entre l’opinió pública. És comprensible que el gran públic es miri la Unió com una “superburocràcia”, quan la seva classe dirigent només sap parlar de l’elitista Financial Timesi quan, els líders nacionals descarreguen sobre Brussel·les la culpa de tots els mals.

Sortosament, hi ha una altra Europa: és la del programa Erasmus que ha fet viatjar més d’un milió d’estudiants des de 1987, la de la societat civil transnacional i la dels encara poquíssims mitjans de comunicació europeus. Per vèncer aquestes pors, els líders haurien d’apostar per aquesta Europa, que, tanmateix, és la de la primera i veritable eurogeneració. I també haurien d’apostar per la societat civil, que, per sort, continua movent-se. Fins i tot amb una Unió ancorada. I sobretot el Dia d’Europa.