Els mitjans de comunicació no es cansen de repetir que Europa està més enfonsada que mai. Tanmateix, aquesta opinió tan dura ha de sorprendre, ja que mai no hi ha hagut tanta Europa com ara. A mitjans de la dècada dels noranta, amb va entrar en vigor l’ Acord Schengen i molts països van suprimir els controls de les seves fronteres. L’any 2002, dotze països van introduir l’ euro , i fa dos anys, la Unió Europea es va ampliar , amb un pas històric, cap a l’est.

Però les ganes de celebracions es van esvair de cop. El “no” francès a la Constitució europea fa un any ens va mostrar que molts ciutadans de l’oest d’Europa no consideren la UE com una oportunitat, sinó com la causa dels seus problemes.

Precarietat universal

I el problema es diu atur. Sobretot els joves són els més afectats, perquè un cop finalitzada la seva formació acadèmica no troben cap feina. A Alemanya, la taxa d’atur juvenil és del 15%, a França i a Italià de més del 20%. Altres han d’anar tirant fent pràctiques o amb feines mal pagades. “Avui és gairebé impossible trobar una bona feina”, diu Fanny, una francesa de 23 anys, que afegeix: “Moltes empreses contracten estudiants de pràctiques perquè facin la feina d’un professional, perquè volen estalviar-se un salari”. En comptes de trobar feina, la Fanny, va anar a parar a l’associació Génération Précaire, una organització que pretén denunciar i capgirar la situació d’explotació laboral en què es troben molts estudiants francesos que estan en pràctiques. Aquesta iniciativa anima els estudiants a explicar les seves experiències i recull signatures a través de la seva pàgina web, per exigir més drets per als estudiants en pràctiques. El col·lectiu té previst presentar el recull de signatures al Parlament europeu.

La política europea és per a la gent de la Génération Précaire massa ”neoliberal” i naturalment la Fanny el maig passat va votar que “no” a la Constitució europea. Però el seu compromís no es limita només a França “Nosaltres ens hem fixat que a Alemanya hi ha iniciatives que tenen el mateix objectiu”, subratlla. El febrer, la Génération Précaire es va trobar amb representants de l’associació alemanya Fair Work. El resultat es diu Generation P, on la “P” significa, al mateix temps, precari i pràctica. El passat 1 d’abril van organitzar diverses manifestacions simultànies a Berlín, París i Viena, on els joves van recórrer els carrers amb màscares blanques. “Sóc intercanviable, el mercat laboral no em necessita”, deien. Un sentiment que comparteixen molts joves a l’oest del continent.

Integració bloquejada

Tanmateix, als europeus no només els preocupa el seu futur laboral. Un estudi de la Federació Internacional Hèlsinki per als Drets Humans ( IHF ) constata un “augment de desconfiança i enemistat” envers les minories musulmanes a la UE. Aquesta desconfiança és conseqüència dels atemptats islamistes. Fins i tot els països en què la política d’immigració es considera un exemple a seguir registren mostres d’islamofòbia. L’hivern del 2004, la mort del director cinematogràfic Theo van Gogh va commoure Holanda. L’autor del delicte, Mohammed Bouyeri, és un fanàtic islamista amb passaport holandès i marroquí. A Holanda, les reivindicacions pel “final de la tolerància” van fer-se sentir, mentre la ciutat de Rotterdam introduïa un “codi de ciutadania” que obligava els ciutadans a parlar holandès “a l’escola, a la feina i al carrer”. La ministra d’immigracio, Rita Verdonk, coneguda per la seva dura línia política, vol que tots els països apliquin aquest codi. Unes idees similars van germinar a la Gran Bretanya, després dels atemptats al metro de Londres. El Regne Unit es va plantejar fer passar un examen als immigrants per demostrar els seus coneixements de la cultura britànica, per obtenir la nacionalitat. Una idea que ara es debat a Alemanya i a França.

La integració dels musulmans ja fa temps que és una de les qüestions clau de la política europea. El debat gira al voltant de la possible adhesió de Turquia a la UE. En una enquesta de l’Eurobaròmetre del desembre del 2005, només el 31% dels enquestats es mostrava a favor de l’adhesió. Més de la meitat s’hi mostraven en contra. Turquia era un dels candidats que despertava menys entusiasme: es va situar a les últimes posicions de l’enquesta, darrere de Sèrbia i Montenegro i Albània. Abans, només els populistes es posicionaven en contra de l’entrada de Turquia, però cada cop més líders dels partits conservadors, com per exemple Nicolas Sarkozy a França o Angela Merkel a Alemanya, deixen entreveure certes reticències recels.

Turquia, la bèstia negra europea

Tanmateix, també entre la societat civil hi ha resistència. L’associació txeca European Values n’és un exemple. “El que hauria de fer Europa abans que res és aclarir la seva identitat”, diu Anna Matuskowa, de 27 anys, membre de la junta directiva. L’ European Values organitza, amb el suport dels democristians de la CDU i la fundació alemanya Conrad Adenauer, debats sobre la identitat europea. Si preguntem a Matuskowa què és la identitat europea, ens parla de “clarificació, racionalitat i drets humans”; i per això creu que Turquia no té lloc en el club europeu.

Ahmet Evin, professor de la Universitat Sabanci d’Istanbul, ha sentit sovint arguments com aquests. Però creu que no són suficients per a convèncer els politòlegs. “Molts europeus no saben que Turquia és un país laic i creuen que és un estat islàmic”, explica el professor que veu l’actual rebuig a l’adhesió de Turquia com a conseqüència de la crisi en el si d’Europa. Els polítics intenten instrumentalitzar la por de l’islam per fer-ne un argument contra l’adhesió de Turquia. Mentrestant, però, el Parlament Europeu també ha mostrat el seu escepticisme respecte aquest assumpte. A mitjan març, va recomanar que s’acabessin les reformes institucionals, abans de començar una nova ampliació.

Europa viu realment la pitjor crisi de la seva història? Potser. Tanmateix, els debats sobre la crisi de la UE mostren que comencen a sorgir dubtes respecte la consciència europea. Molts critiquen la UE per la seva política, però ho fan perquè se senten europeus. “Jo vull canviar alguna cosa, no només dir que no”, reivindica la Fanny, l’estudiant de pràctiques de París, i afegeix: “Al cap i a la fi, sóc una europea convençuda”.