Abans de la guerra d’Iraq, Europa va fer un paper lamentable: El president francès, Jacques Chirac, i el canceller alemany, Gerhard Schröder, es van oposar amb vehemència a la guerra, mentre que els seus homòlegs a Espanya, Itàlia i Dinamarca, es van alinear al costat de George Bush. Europa es va dividir i la política exterior europea es va convertir en una farsa.

Un acord inusual

La crisi que ha provocat el programa atòmic de l’Iran es complica, i molts detalls recorden a la situació que es va viure durant el començament de la guerra de l’Iraq. Els experts asseguren, com van fer llavors, que un país amb un règim dictatorial és molt perillós en el cas de posseir armes atòmiques. I una altra vegada, el govern dels Estats Units no vol descartar l’“opció militar”. Europa no mostra gaire unitat. La Unió Europea va deixar a les mans de Gran Bretanya, França i Alemanya tot el que feia referència als acords amb l’Iran. Des de llavors aquest trio, la Troika, actua com a delegació de la Unió Europea, en especial per boca del seu portaveu en matèria de política exterior, Javier Solana . La seva missió és pactar amb els Estats Units, Rússia i Xina i deixar l’Iran de banda.

La unitat de la Unió Europea no és cap casualitat. Contràriament a la divisió al començament de la guerra de l’Iraq, Europa té en l’Iran un interès comú. L’Iran duu a terme un programa atòmic que no es restringeix tan sols a un ús civil. Les autoritats secretes estan assabentades que aquest país planeja la construcció de míssils de llarga distància que podrien arribar a Europa. D’aquesta manera, si l’Iran tingués capacitat atòmica, no només podria aixoplugar més fàcilment organitzacions terroristes, sinó que també ocasionaria una cursa armamentística al Pròxim Orient. Israel, per altra banda, podria augmentar el seu arsenal atòmic. En resum: la inestabilitat d’aquestes regions frontereres amenaçaria Europa.

Gasoductes des de l’Iran cap a Àustria

Entre d’altres, a l’Iran es troben molt pous de gas i petroli, que Europa es mira amb ulls llaminers. Aquest país és el segon proveïdor de gas mundial, i la quarta reserva de petroli més gran del planeta. Gairebé una quarta part de la seva exportació de petroli va a parar a Europa. És per això que el petroli desperta cada vegada més l’interès dels europeus. Actualment, un 54% del petroli utilitzat a Europa és importat. Quan les reserves britàniques s’esgotin, aquesta quantitat augmentarà fins al 75%. D’altra banda, no és gaire recomanable refiar-se dels subministraments rus, ja que Vladimir Putin intenta revaloritzar les seves reserves d’energia amb una política proteccionista. Les empreses energètiques del continent n’estan al corrent des de fa temps. Fa uns anys que la empresa alemanya E.ON té contactes amb els mullahs de Teheran per tal d’assegurar-se el subministrament de gas natural. I ja des de l’any 2002, l’Iran subministra a Turquia a través d’un gasoducte. Travessant tota l’Europa de l’Est, aquest gas hauria de fluir fins a l’Europa més occidental en un futur proper. El consorci de l’oli mineral a Àustria (ÖMV) planeja la construcció d’un gasoducte valorat en quatre mil milions de dòlars, el “Nabucco”, que prové de Turquia i travessa Bulgària, Romania i Hongria fins a arribar a Àustria.

En août 2005, l’Iran s’est vu proposer une offre européenne très alléchante, prévoyant des avantages commerciaux et une coopération technologique élargie. Els esforços del sector comercial de la UE per tal de rebaixar la tensió a l’Iran amb promeses de caràcter econòmic no han sigut en va. A l’agost de l’any passat, es va oferir a Teheran una atractiu acord que preveia avantatges comercials i una major cooperació tecnològica. Fins i tot a l’Iran es va pensar en la possibilitat d’un ús civil de l’energia nuclear. Però els Mullahs van refusar la proposta bruscament. Des de llavors, es busca la millor forma d’impressionar aquest país del Golf. Els europeus, però, no tenen gaires trumfos a la baralla: la possiblitat d’un embargament de petroli és inimaginable, ja que la Unió Europea i els Estats Units depenen completament del subministrament iranià. En conseqüència, el preu del petroli augmentaria dramàticament, fet que provocaria bloqueigs en altres camps per tot Europa. La Unió Europea és el soci comercial més important de l’Iran, el qual rep de la UE el 44% del total de la seva importació. Els experts, però, afirmen que aquest país té provisions de medicaments i d’aliments necessàries per a ser autosuficient bastants anys.

Tecnologia: El taló d’Aquil·les de l’Iran

Sempre queda la possibilitat de donar suport a un atac o simplement a una intervenció nord-americana per destruir els dispositius atòmics de l’Iran. Però el poder de l’Iran es d’un altre calibre si el comparem amb el règim debilitat de Saddam Hussein en els seus moments, per tant les conseqüències d’una operació com aquesta es consideren molt arriscades. Es per això que els europeus ho intenten, abans de tot, amb ensucrats esquers diplomàtics. “Podríem ajudar a l’Iran amb la nostra evolucionada tecnologia”, va assegurar Javier Solana el dilluns passat. Aquesta nova oferta superaria, fins i tot, les propostes que es van fer a l’agost. Els europeus volen deixar als iranians la llibertat d’utilitzar l’energia atòmica amb una finalitat civil, ja que és una de les poques maneres de cobrir les mancances d’un país en matèria de tecnologia moderna: la població iraniana creix i el règim ha de crear fins a un milió de llocs de treball. L’endarreriment en el terreny de les noves tecnologies és el tendó d’Aquil·les de l’Iran. És obvi que l’Iran no es pot refiar només de la indústria del gas i del petroli.

En això confien els europeus. Mantenen l’esperança que l’Iran no podrà refusar aquesta nova oferta i, com a resultat, la comunitat internacional tornarà a estar unida un altre cop. Els americans, que encara no semblen haver decidit quina actitud han d’adoptar envers l’Iran, es deixen convèncer fàcilment. Ja que si l’Iran no accepta la suculenta oferta de la UE, la postura iraniana corre el perill de treure de polleguera els països europeus. També existeix el perill que el consens que avui hi ha a la UE es trenqui. Uns Estats voldrien imposar un pas més lleuger, altres voldrien aferrar-se a les solucions diplomàtiques. Un trencament de la unitat dels Estats europeus podria ser molt perillosa, ja que els interessos d’Europa a l’Iran només és poden preservar si la UE continua ben unida.