“Vaig venir l’any 2002 amb un visat de turista (màxim 3 mesos), per a descobrir el país, abans d’instal•lar-m’hi”, diu Romeo amb un espanyol límpid. Ens trobem a un típic bar-restaurant familiar, a una hora de València, asseguts davant de dues cerveses i d’un assortiment de pernil i formatge. “Quan vaig arribar per primera vegada a l’estació d’autobusos de València, no duia gran cosa a sobre i no parlava ni una paraula d’espanyol. Tot i això, havia après l’anglès, l’alemany i el francès!”, recorda rient. “Al final, he acabat aprenent la llengua tot sol, amb la pràctica quotidiana, el castellà no és gens difícil ». La seva gran prioritat : trobar feina. “Al principi vaig fer la recollida d’ametlles en un poble. Les primeres nits, dormia al ras perquè no tenia mitjans per a pagar-me una habitació d’hotel”.

Quan en Romeo va tornar a Clrai, el seu poble a 120km de Bucarest, explicava a la seva dona els contactes que havia fet i les oportunitats que Espanya oferia pel futur. La decisió ja estava presa, tornaria a la Comunitat Valenciana. La situació professional, massa incerta a Romania, justifica el pas que va fer. “A més també volia oferir un futur a la meva família”, argumenta. A la Romania postcomunista, el somni es construeix mirant a l’exterior.

Tolerància

Quan va tornar a la península ibèrica, en Romeo va anar a veure les persones que havia trobat a la seva primera estada i va obtenir ràpidament una feina. “A Espanya, mai no he estat a l’atur. I més val, perquè no tenia cap dret, ni el de ser-hi…”. De boca en boca, coneix un agricultor que busca gent de confiança per vigilar el galliner i assegurar el manteniment de les granges. En Romeo deixa les vinyes, canvia de poble i s’instal•la a Titaguas. El seu sou passa de 650 a 950 euros mensuals i gaudeix d’allotjament oficial. “Era una feina esgotadora. Havia d’ajustar els ventiladors a qualsevol hora del dia o de la nit, ja que les gallines no suporten les temperatures altes”.

“L’acollida dels habitants sempre ha estat agradable”, precisa. “No he tingut mai necessitat d’amagar-me ni he patit mai cap mena de discriminació des que vaig arribar a Espanya”. Alguns mesos van ser més durs que altres… la meitat del seu salari era per a la seva família, que s’havia quedat a Romania. “La meva dona, encara que treballi, té dificultats per arribar a final de mes. Tinc un fill del meu primer matrimoni, a qui pago els estudis per garantir-li un futur. I a més el meu pare és diabètic i els medicaments són cars. En general, els que s’han quedat no se’n surten econòmicament”.

Una alenada d’oxigen

En Romeo va canviar de situació quan va haver-hi l’onada de regularització que va dur a terme pel govern espanyol de Rodríguez Zapatero l’any passat. El seu patró va acceptar fer-li un contracte de treball i el clandestí va esdevenir “resident”. “Una alenada d’oxigen”, sospira. “Ara els meus projectes comencen a concretar-se. Puc anar a Romania lliurement, la meva dona vindrà d’aquí poc temps per a veure com visc i ens podrem establir junts aquí”. En Romeo se sent espanyol, encara que tingui lligams amb Romania.

Però sobretot, té els mateixos drets que els seus companys de feina. “Puc reconstruir una vida com la que tenia a Romania : tenir un cotxe, un pis,… sóc lampista. Les condicions són menys dures, el meu patró és un amic. Fins i tot toco la bateria en un grup de música”.

Híbrid i púdic

Què li agrada menys d’Espanya ? “Les llengües regionals són un mal de cap pels estrangers i una barrera per a la integració”. Sospira i segueix: “Una vegada em va arrestar la Guàrdia Civil i em van posar una multa de 450 euros per un permís de conduir que no era vàlid. No van tenir en compte el fet que estigués en situació irregular, però el permís de conduir romanès no té validesa aquí”. Pel que sembla, en Romeo no vol recrear-se en les males experiències ni criticar la seva terra d’acollida: “Crec que he tingut molta sort en les meves aventures”, diu púdicament. “Les coses poden millorar, com a tot arreu, però sé d’on vinc”.

L’any 2007 Romania entrarà a la Unió. Per a en Romero, “el país s’està reconstruint i està superant el traumatisme del comunisme. Falta molta infraestructura, l’entrada a la Unió pot ser beneficiosa, com per a Espanya fa 20 anys”. No obstant, lamenta haver “perdut el contacte amb la realitat d’allà. Fa 4 anys que sóc un híbrid romanès-espanyol”. Però fet i fet, per què va escollir Espanya? “Els romanesos i els espanyols som llatins, ens comprenem fàcilment, i això no té preu”.