«He perdut la confiança en el projecte cubà, s’ha acabat l’esperança i s’han trencat les il•lusions». Això escrivia el premi Nobel José Saramago al diari espanyol El País el 14 d’abril del 2003. De fet, durant els últims cinc anys les relacions entre la Unió Europea i Cuba han viscut moments de gran inestabilitat.

El braç violent de la llei

La desil•lusió de Saramago no era casual. Al març del 2003 la policia cubana havia empresonat unes 70 persones entre periodistes, intel•lectuals i opositors al règim. Les acusacions? Propaganda enemiga, ofensa a l’Estat i desordres públics. I no només això. El 2 d’abril del 2003 tres homes havien provat d’escapar de l’illa amb una embarcació rumb a Florida. Després de només nou dies d’arrest, els tres van ser afusellats després d’un procés sumaríssim. Efectivament, l’article 91 del Codi Penal cubà, encara més antiliberal després de la reforma del 2001, castiga amb la limitació de la llibertat, amb fins a vint anys de presó o amb l’afusellament «els actes contra la independència i la integritat» de l’Estat cubà. Amnistia Internacional va denunciar l’onada de detencions del 2003 en un document que definia els presoners polítics cubans com a «presoners de consciència», culpables només de tenir idees diferents de les del règim.

La UE marca distàncies

La rèplica del règim arriba el 9 d’abril del 2003 per boca del ministre d’Afers Estrangers Felipe Pérez Roque: “Cuba sap bé que el dret internacional està de part seva perquè la Carta de les Nacions Unides li reconeix el dret de triar el propi sistema polític”. Però la Unió Europea no ho veu així. El 5 de juny del 2003 Brussel•les interromp relacions diplomàtiques amb el govern cubà i llança una crida a l’alliberament dels presoners.

Un pas enrere

El 31 de gener del 2005 el Consell Europeu decideix suspendre temporalment les sancions imposades a Cuba. En aquesta ocasió el president de torn, Jean Asselborn, afirma: “Els ministres han subratllat la importància de donar suport al procés cap a un pluralisme democràtic i al respecte dels drets humans mitjançant un diàleg constructiu amb les autoritats cubanes”.

I malgrat que els vots dels abstencionistes van ser més nombrosos que els dels partidaris a la suspensió de les sancions, el diàleg EU-Cuba es reprèn. Tal com destaca l’exministre d’Afers Estrangers italià Fini, “aquesta decisió constitueix un acte de bona voluntat per part de Brussel•les”. Un intent diplomàtic.

Lluita per la democràcia

El vot de confiança concedit per la UE no sembla que hagi tingut gaire efecte sobre la política castrista. Ara per ara, hi ha 72 presoners polítics acusats de dissidència al règim comunista. Amnistia Internacional i Reporters Sense Fronteres (RSF) segueixen denunciant les condicions inhumanes en què viuen els detinguts: privats de la mínima assistència mèdica, reclosos en cel•les d’aïllament i víctimes de càstigs físics.

Benoît Hervieu, de RSF, assegura que “les sancions de la UE del 2003 no han servit de gaire i que encara hi ha 24 periodistes a la presó”. I afegeix: “L’objectiu de RSF es concentra a recolzar les formes de dissidència política per portar a Cuba una forma de govern democràtic i pluralista”. Castro no escolta raons, però la recerca del diàleg continua.