Hector Muelas escull sushi per al nostre brunch. Anem a un petit bar japonès a prop del seu despatx. Les cambreres asiàtiques van amunt i avall dins de vibrants samarretes ajustades que es confonen amb l’acolorida decoració. Passen brunzents com papallones amb les seves safates quadrades plenes de sushi. L’espanyol de 25 anys va vestit amb una dessuadora negra. Sap el que vol, i de seguida demana el maki especial amb alvocat i sense cogombre. La cambrera asiàtica assenteix obedient, diu ja amb un suau accent oriental i se’n va cap a la cuina. L’àpat ja està de camí i Muelas em mira, amb un rostre una mica cansat, sever.

Mals vicis

Ser l’editor de la versió alemanya de la revista de cultura jove més popular és una tasca dura. Hi ha històries estranyes per tractar, festes per organitzar i assistir i anuncis per vendre. Potser per això sembla tan esquerp. La revista és coneguda pel seu contingut controvertit, per les imatges provocadores de genitals, de cares de cadàvers i prostitutes drogoaddictes al costat d’anuncis d’Adidas, Nike o Coca Cola. És una revista de decadència, de mals hàbits, que altres publicacions, segons Muelas, miren per damunt de l’espatlla amb cert menyspreu. Vice és una publicació gratuïta que es finança amb la publicitat. Es distribueix en botigues, galeries i bars, en gran part del món anglosaxó, a Escandinàvia, Japó i ara, des del juliol, a Alemanya. La gent que fulleja la revista reacciona, ulls com taronges, o fa una ganyota de riure histèric. I Muelas, aquest barceloní de cabells foscos que té unes ulleres d’algú que s’ha passat la nit bevent alcohol, és el responsable de commocionar cada alemany que dóna un cop d’ull a la revista.

Muelas no sembla precisament el candidat ideal per a una feina com aquesta. Graduat en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, va passar dos anys a Alemanya com a estudiant Erasmus, refinant les seves dots artístiques en una facultat de Belles Arts. Va començar treballant com a director comercial per a companyies com BMW. També va exposar instal·lacions visuals a Alemanya i Suïssa i va ajudar l’afamat artista visual John Armleder… En poc temps, la seva carrera es va encaminar cap als mitjans audiovisuals. Que quedi entre nosaltres que feia tota la feina en espanyol i que el seu alemany era d’estar per casa.

Mirada exterior

I doncs, què fa un xicot de 35 anys sense prou coneixements d’alemany ni una formació específica ocupant aquest lloc? “No seria apropiat que un alemany ocupés el meu lloc”, comenta mentre xarrupa la sopa miso que la cambrera ens ha col·locat davant. “Com a estranger, veus les coses des de fora”. I això lliga amb la filosofia de Vice. La revista parla dels “vicis”, d’històries normals “des d’una perspectiva completament diferent a la dels mitjans convencionals”. Intenten desprendre’s tota traça d’autocensura, imposada de la correcció política que Muelas veu en els mitjans “encarcarats i acollonits”.

“Estimem i odiem tothom de la mateixa manera. Blancs, negres, vermells, verds i blaus, cristians, budistes, jueus i musulmans… Per què no podem parlar de sexe i races igual que en parlem amb els amics?” La mena d’amics que descriu són aquells que tenen un grup de música que es diu “cul de mico”, que es posen a la pell d’un bulímic durant una setmana per escriure’n un article divertit, i que van preguntant als soldats de l’Iraq quan van clavar un clau per últim cop. És un equip editorial que escriu sobre races i sexe com ho farien els rucs o, segons Muelas, la joventut d’avui en dia.

Vull aprofundir més en el paper provocador de Vice, però l’àpat especial maki m’interromp. De seguida comencem a mastegar algues, arròs i peix. Amb la boca plena, comença a parlar sobre el paper de la seva revista en els mitjans d’avui: “Vice provoca els lectors d’una manera intel·ligent. És el contingut el que xoca per si mateix. Vice ha causat un daltabaix en el periodisme. Qüestionem conceptes d’una manera naïf i caòtica. Quan volem publicar un text sobre prostitució, demanem a una prostituta real que l’escrigui. Pot tenir problemes amb l’ortografia o la gramàtica, però això forma part del seu món». Cada número monogràfic de Vice és una plataforma d’expressió per a anònims, freakies o gent normal i corrent que expliquen les seves històries personals, per absurdes que siguin. “Unes vegades apareixen com a estúpids, altres vegades sonen a imbècils arrogants, però sota els estrats de llenguatge insolent o sexual, s’amaga una excel·lent visió del món”, diu Muelas. Però es podria qüestionar si els lectors realment arriben a copsar aquesta profunditat o si senzillament riuen pel sota el nas de les misèries d’un drogoaddicte mentre llegeixen Vice asseguts a la tassa del vàter.

El nom del porc

Continuem parlant del públic lector de Vice i particularment de les reaccions que suscita. Segons Muelas, els liberals i els esquerrans qualifiquen la revista de racista o feixista. Els conservadors, per altra banda, l’acusen de ser un pamflet anarquista i frívol. Muelas afegeix: “Els d’esquerra ens diuen conservadors i els neonazis ens diuen anarquistes. Tu creus que aquests imbècils de la dreta acceptarien el nostre estil de vida de mamelles, culs i drogues? No, mai. Ens odien”. Muelas distingeix entre reaccions europees i americanes: “Els nostres lectors a Europa són més crítics i tenen més base cultural que els lectors dels EUA. Aquí, els lectors creuen que les històries són de cultura jove sobre una base global. Als Estats Units, la gent considera que les històries representen només el seu propi país”. Potser aquesta comprensió de la cultura jove internacional és la clau de volta que explica el seu èxit a Europa. I per tant la joventut pensa: “la depravació és guai”. Vice està establint ara una branca als Països Baixos, i altres països estan en el punt de mira de la revista.

La cambrera torna per agafar una última comanda. De postres, ell demana un paquet de cigarrets. La papallona arriba rabent amb un paquet de Marlboro. “He estat Vice-ficat? Bé, és nicotina, no crack”. Encén un últim cigarret i pregunta: “Alguna cosa més?” El seu cap passa per davant del restaurant, i es mira el rellotge. “No”, responc. I desapareix per la porta deixant un núvol de fum darrere seu.