Zoé Valdés és una autora compromesa que neix a La Havana l’any en què Fidel Castro pren el poder a Cuba. En el seu primer llibre, La nada cotidiana, publicat el 1995, denuncia els fracassos econòmics del règim i les privacions de llibertat dels habitants de l’illa. Des de llavors, està declarada ‘persona non grata’ pel règim cubà.

Tens lligams a Cuba, nacionalitat espanyola i vius actualment a París: ets sents europea?

Jo sóc cubana i de nacionalitats espanyola i francesa des de fa alguns mesos. Si em sento europea, és sobretot perquè dins el mestissatge cubà coexisteixen unes herències espanyola i francesa molt importants. A més, visc a França i m’agrada la cultura d’aquest país. M’agrada la literatura, el pensament i el rigor que imposa la llengua francesa. Sovint l’exili és una font d’inspiració, però malgrat això, continua sent un càstig i no un regal del cel; sobretot quan es tracta d’un exili forçós.

Des de 1995 tens prohibida l’entrada a Cuba, què penses de la política de la Unió Europea cap el règim castrista?

Crec que Brussel•les ha de reaccionar seriosament davant de Fidel Castro, perquè es tracta d’un veritable tirà que sempre se n’acaba sortint. Aprofita el bloqueig econòmic dels Estats Units i la decisió europea de reestablir els intercanvis comercials i d’aixecar les sancions. Allò que cal exigir és l’alliberació de tots els presos polítics sense excepció ni condicions. I immediatament després, trobar una solució pacífica perquè Castro deixi el seu lloc a d’altres líders polítics i a una veritable democràcia.

Com veus el futur del continent sud-americà?

No sóc ni una especialista en política internacional ni una astròloga. Tan sols puc dir-vos que no m’agraden ni Hugo Chávez ni Evo Morales, líders populistes que donen suport a Fidel Castro, un dictador reconegut com a tal.

Amèrica Llatina té una reputació de caudillismo i corrupció considerables. Crec que Amèrica, tant del Nord com del Sud, ha d’obrir-se al món. Les relacions entre els països del continent han de millorar: és hora que els governs parin d’insultar-se o de barallar-se per tonteries. Nosaltres, els cubans, tenim molt d’Europa, però també d’Amèrica del Nord. Penso que la Unió Europea ha de considerar els seus vincles amb Amèrica en general des d’un punt de vista més humà, també comercial sens dubte, però principalment humà. Encara avui en dia alguns cubans treballen com a esclaus per a empreses –la majoria europees– amb un salari miserable i els paguen en pesos i no en euros. La dictadura de Castro torna la gent esclava i d’altres abusen d’aquesta situació.

Estàs molt compromesa políticament contra Fidel Castro: consideres que el compromís s’avé amb la literatura?

Encara que no dubti d’expressar la meva opinió a la premsa, no sóc membre de cap partit polític ni cap organització anticastrista. El meu compromís és personal i fruit del meu patiment, la meva vida i la meva experiència com a cubana i escriptora, també és conseqüència de l’observació del meu entorn i de la solidaritat amb la gent del meu país. D’altres autors llatinoamericans també s’han posicionat contra les dictadures quan ha estat el moment. Gabriel García Márquez –encara que dóna suport al dictador–, Isabel Allende o Luis Sepúlveda. També alguns escriptors europeus i nord-americans han militat o militen contra la guerra, fins i tot contra tot: Arthur Miller, Paul Auster, Susan Sontag,… La llista és interminable.

El compromís és una cosa i la literatura n’és una altra, es pot barrejar però no permanentment. Avui en dia respectem i admirem la gent que es comprometen contra George W. Bush o contra la guerra, perquè són causes políticament correctes. La dificultat apareix quan hem de dir les coses pel seu nom. Cal dir “ja n’hi ha prou!” de la dictadura de Castro, “ja n’hi ha prou!” de qualsevol forma de terrorisme o “ja n’hi ha prou!” del que és políticament correcte.