Quan només falten unes hores perquè comenci la cimera entre la UE i Amèrica Llatina, un grup de música cubana actua en un petit local de Viena. Entre els assistents, unes joves llatinoamericanes caldegen l’ambient. Els austríacs estan encantats amb elles, perquè se saben totes les cançons. Sembla que mai s’havia parlat tant d’aquest continent i la cimera ha despertat l’interès dels mitjans de comunicació pel continent sud-americà. Però no només això: a l’abril va tenir lloc un festival de cinema iberoamericà, durant el mes de maig s’ha celebrat el festival d’art Ona Llatina i els músics cubans de Bona Vista Màsters han visitat l’escena vienesa. “Quan jo vaig arribar fa quatre anys no s’escoltava música en castellà. Ara encens la ràdio i sents Juanes, Shakira…”, comenta Elizabeth Caballero, la cubana que ha portat al seu grup d’amigues al concert.

Segons el cens de població de 2001, més de 6.600 llatinoamericans viuen a Àustria. Les xifres han augmentat en els últims anys, i molt més si es té en compte la immigració il•legal que no apareix en cap estadística. En tot cas, la proporció d’immigrants procedents d’Amèrica Llatina és prou baixa (1% del total).

Triar Àustria

Les raons que porten als llatinoamericans fins aquí són molt diverses, però tenen més a veure amb l’oportunitat que amb una elecció premeditada. Elizabeth va conèixer a qui ara és el seu marit a Cuba i junts es van traslladar a Viena. “Hi ha moltes dones que vénen perquè s’han casat amb austríacs”, constata Ronja Vogl, treballadora social de LEFÖ, una associació que ajuda a les dones immigrants de Llatinoamèrica, “però també vénen per estudiar, perquè ja tenen familiars aquí o com a au pairs”.

És el cas de Johanna Abanto, que va arribar de Lima fa sis mesos. Una amiga seva ja havia estat a Viena com au pair i la va animar a fer el viatge. Fins i tot estant casada i deixant el seu marit a Lima, no s’ho va pensar dues vegades: “Aquest tipus d’oportunitats no es presenten tots els dies, i aquí guanyo molt més del que guanyava a Perú”.

Dit això, també hi ha moments de nostàlgia. “Qui no vol estar amb la seva família?”, es pregunta. A més, troba a faltar els sabors de la seva terra. Fins i tot reconeix que aquí menja coses típiques del seu país que allí ni tastava, només per nostàlgia. Si no fos perquè és difícil trobar un ceviche, -un guisat tradicional a base de peix i pebrots amb suc de taronja o de llima i espècies- a la Johanna, li agrada la vida a Viena: “M’encanta el lloc, la cultura i la gent. Em vull quedar a Europa”.

Problemes d’integració

No a tots els llatinoamericans els resulta tan fàcil l’adaptació com a la Johanna. “Són molts els problemes a què han de fer front”, explica Ronja Vogl. El més evident és l’idioma, però també hi ha moltes complicacions legals. “El llatinoamericà que vol venir legalment a Àustria depèn sempre d’algú: la parella o un patró”, explica.

En canvi, la boliviana Cinthia Ferrufino no va tenir dificultats legals per a entrar a Àustria. Els seus avis són alemanys i ella té el passaport alemany. Va arribar fa onze anys, quan només en tenia 17, però ara només pensa en tornar. “Els austríacs volen que t’integris, però després no t’obren les portes”, comenta la Cinthia. “El problema aquí no és trobar una feina, sinó un bona feina”, prossegueix. Treballa com a cambrera en un restaurant llatí davant de l’emblemàtica Staatsoper, l’òpera de Viena. Volia anar a la universitat però l’Estat austríac no li va reconèixer el seu títol de batxillerat bolivià. “Aquí no et donen oprtunitats per a superar-te”, es lamenta.

“Els nostres països tenen molts problemes i Europa es ven com la terra de les oportunitats”, opina la Cinthia, i afegeix: “El que no sap la gent és que quan arribes aquí també hi ha problemes, com la pobresa o l’atur, que afecten els propis europeus”. Ronja Vogl creu que en general els llatinoamericans tenen una imatge idíl•lica d’Europa que s’ensorra quan arriben i veuen la realitat, però que “en general prefereixen quedar-se perquè creuen que malgrat tot, aquí hi ha un futur millor”.

Europeus de l’altra banda de l’Atlàntic

Durant la II Guerra Mundial o la dictadura de Franco, molts europeus van triar l’Amèrica Llatina com a nova pàtria. Ara la balança migratòria s’ha capgirat. Tot i així, molts europeus no dubten a fer les maletes, rumb a l’altre costat de l’Atlàntic.

És el cas de Jiri Binder, professor en Toluca, Mèxic. Aquest txec es va enamorar d’una mexicana i se’n va anar cap enllà fa tres anys i mig. “La vida mexicana m’agrada perquè és més viva, alegre i festera”, subratlla. A l’hora de trobar un treball, en Jiri reconeix que per als europeus no és molt complicat. “Els que parlanen anglès, francès o alemany, sovint comencen a Mèxic com a professors d’idiomes”, explica. La situació per als espanyols és encara millor: “Els seus diplomes són reconeguts a Mèxic i sovint tenen més prestigi que els diplomes nacionals”, assegura en Jiri.

També Reinhard Petz és professor, però ell a Guatemala. Va arribar fa sis anys per treballar a l’Institut Austríac Guatemalenc mogut per “un desig de conèixer una altra cultura i una altra gent”. D’altra banda, també ha trobat algunes de les dificultats pròpies de l’adaptació a una nova cultura, entre elles “el ritme de vida diferent, la inseguretat o la falta de puntualitat”.

És l’Amèrica Llatina tan diferent d’Europa? Depèn de des d’on es miri. Els que viuen a Guatemala o Mèxic opinen que la regió està molt més influïda pels EUA que per Europa. No obstant, la visió des del con sud del continent varia. Antonio Graziano és un italià que treballa des de fa 15 mesos en un projecte de desenvolupament a Uruguai. “Encara queda molt del bo i del pitjor d’Europa; la burocràcia, l’art del repòs, l’amabilitat de la gent o la calor humana”, opina l’italià.