Un reportatge del suplement dominical de La Vanguardia sobre sis persones que es retroben als Balcans una dècada després del conflicte, em porta a la memòria el nom de Sandra Balsells. Quedem en una xocolateria del centre de Barcelona a mig matí i ens refugiem a la taula més allunyada d’un sorollós grup de dones xerrameques. Amb la Sandra no hi ha gel per trencar. El seu gran somriure i la mirada càlida i amistosa inspiren confiança. Tinc davant meu un rostre exòtic: ulls grans i negres, pell molt torrada i curtida i una llarga i llisa cabellera fosca.

La primera parada ineludible en la seva biografia és l’antiga Iugoslàvia. Hi va arribar l’estiu de 1991 amb els primers aldarulls i hi ha estat vinculada més de 10 anys, convertint-se així en testimoni de la seva crua desintegració. El llibre Balkan in Memoriam, publicat el 2002, recull 100 fotografies que va fer a Cròacia i Bòsnia-Herzegovina durant aquesta dècada, des de l’esclat del conflicte fins a la caiguda de Milosevic l’any 2000.

La guerra com a escola

“El que més em va colpir de la teva biografia és que vas arribar a la guerra amb només 25 anys!” La tassa de cappuccino fumeja sobre de la taula i la Sandra no dubta a penetrar l’espuma amb la cullereta. “Jo no hi anava per cobrir una guerra, sinó el procés de desintegració de l’antiga Iugoslàvia. Si hagués sabut amb què em trobaria, potser no hi hauria anat”. El primer treball d’envergadura que feia, en col·laboració amb el diari The Times, i es topa amb una guerra. “Un procés d’aprenentatge sobre la marxa i a ritmes forçats”. Rememora aquells primers moments de dubte i por, aquell “constant posar-se a prova” que es va cristal·litzar quan des del cotxe, va veure el primer mort enmig d’un carrer. “Em vaig plantejar si podia seguir. Si no era capaç de sortir i fotografiar l’escena, no tenia cap sentit treballar en un país en guerra.”

Com es fa per fotografiar escenes de dolor i de mort? La resposta arriba sense titubeig: “Ho pots fer si creus en el sentit de la teva feina, si estàs convençut que té una transcendència per a tu. I també és indispensable tenir la pell una mica dura.” No és la voluntat de canviar el món el que la mou a treballar, sinó el convenciment que fa el que vol i el que sent.

Les vides que amaga la guerra

Treballar en una guerra és dur, però “té els seus moments gratificants”, confessa. “Hi ha vivències molt intenses amb la gent”. Potser la guerra enganxa perquè el fotògraf crea un vincle especial amb la persona que té davant de l’objectiu. “És una comunicació molt estranya. No pots ni conversar amb la persona que estàs fotografiant. L’estàs immortalitzant i no saps res d’ella”, explica. Els centenars de retrats que va fer als Balcans l’han acompanyat sempre i han esdevingut cares familiars amb les quals, no obstant, només va compartir un instant enmig de la guerra. Però la Sandra Balsells ha tingut el “luxe” de poder retrobar algunes d’aquestes cares. El 2004 va rodar el documental Retrats de l’ànima sobre les vides d’alguns protagonistes de les seves fotos després del conflicte. Vides com la de l’Amra, una jove bòsnia que va conèixer quan estava ferida de metralla en un hospital i que ara ha retrobat, tretze anys després. Un exercici de reflexió i de mirada cap al passat, el present i el futur, al qual, segons Balsells, el periodisme s’hi hauria de dedicar més sovint. És sobretot, una “manera de fer justícia amb els protagonistes de les guerres, que immortalitzem i després oblidem.”

La periodista imparable

Mentre l’escolto m’adono que és una veritable lluitadora i busca-vides, que no es deixa vèncer per les dificultats aparents. Alhora que cobria el conflicte dels Balcans, el seu “projecte més personal”, donava classes de fotoperiodisme a la universitat i elaborava reportatges a diversos països col·laborant amb publicacions i associacions humanitàries. Encara no ha fet 40 anys i la seva trajectòria deixa sense respiració. Romania, Haití, Moçambic, Cuba o Orient Mitjà són escenaris que també ha conegut de primera mà. La Sandra recorda especialment el sentiment dels joves romanesos que viuen “a les portes de l’Europa rica, sense futur ni expectatives i amb el perpetu desig de fugir.” Parla del compromís d’aquesta “Europa rica” amb aquesta altra de “passat dolorós i situació complicada” i inevitablement tornem als Balcans. “La UE ha d’assumir la responsabilitat i no pot girar l’esquena a aquesta zona d’odi acumulat i situació encara inestable”.

Si els polítics i la societat civil tenen un compromís amb els Balcans, també el té el fotògraf quan decideix captar un fragment de realitat: “L’enquadrament de la càmera és una decisió que ha de ser meditada. Has de conèixer aquella realitat, ser rigorós i imparcial i no simplificar les coses”. Posa com a exemple el conflicte de Kosovo, on “tens clar que la població que està patint és bàsicament albanesa, però allà hi ha bosses de minories sèrbies, de gent vulnerable que també està patint molt”. Recorda una instantània que va fer d’una dona sèrbia amb una criatura a coll. Li havien segrestat el marit i sabia que no el tornaria a veure mai més. “Aquella dona era tan víctima com l’albanès que havia de creuar les muntanyes a peu per arribar a Albània”. Per tant, cada mirada és una decisió i “no pots captar una imatge per la seva bellesa estètica. Al darrere hi ha un missatge molt més complex. Aquesta imatge per la imatge no funciona en fotoperiodisme”.

Les restes d’espuma s’assequen a les vores de les tasses buides, mentre la Sandra dóna les últimes pinzellades del seu particular dibuix sobre la seva professió. “Personalitzar situacions, al marge dels números o les estadístiques, t’acosta a la realitat”. Una realitat que l’espera darrere de cada cantonada, allà on els ulls d’aquesta periodista sensible, tenaç i compromesa troben una història per capturar.