Els blocaires són persones que es passen la vida davant de pantalles d’ordinador greixoses en soterranis foscos; sempre connectats, xarrupant notícies, remenant articles publicats en altres blocs. O, si més no, aquest és l’estereotip. Clive Matthews és un blocaire. Escriu el visitadíssim bloc Europhobia, una aproximació a la política angloeuropea i un dels pocs blocs anglesos europeistes que existeixen. La blogosfera el coneix com a Nosemonkey, “nas de mico”.

Ens reunim amb en Clive en un pub de l’oest de Londres per dinar i de seguida em desmenteix l’estereotip. “Els blocaires no són el que t’esperes. La imatge del paio de quaranta anys amb ulleres que encara viu a casa dels pares no és certa. La majoria dels blocaires que he conegut no tenen res a veure amb això. Tots treballen a jornada completa i tenen família”.

En Clive té 27 anys i encaixa en l’esquema. Està casat i fa de redactor per a una revista d’història i viatges, on treballa de dilluns a divendres. Fa cara de persona intel•ligent i no és un tarat addicte a la pantalla, encara que no deixi d’enrotllar cigarretes que després fuma compulsivament. “Tenir un bloc és un hobby”, diu, fent un xarrup a la Cornish Ale. “Hi passo una hora al dia, de vegades només mitja hora. Tenim moltes estones mortes a la feina, ja que la nostra revista només surt cada dos mesos. Les aprofito per escriure al bloc, i la resta la faig a casa”.

D’exercicis d’escriptura a fenomen de la blogosfera

Europhobia s’ha convertit en un gran èxit: el bloc atreu 500 visitants únics al dia, més de 500 llocs web hi enllacen i diaris com ara The Guardian el citen sovint. La revista Newsweek n’ha dit que és “sempre excel•lent”, l’European Voice que és “intrigant i ben escrit”, i la BBC l’ha trobat “magnífic i imparcial”, mentre que una corrua de premis d’Internet honoren el web.

Aquest reconeixement és ben lluny del que Clive s’esperava quan va començar a escriure el bloc fa tres anys. “M’hi vaig ficar sense pensar-hi gaire”, diu. Després d’estudiar història al University College de Londres, va començar cinema i més tard va posar-se a escriure com a freelance. Amb ganes d’escriure sobre política i buscant estímuls intel•lectuals, va descobrir els blocs, que semblaven oferir-li l’oportunitat de combinar totes dues coses. “Sobretot, el que volia era practicar l’escriptura”, diu.

“Quan vaig començar, no hi havia gaires blocs polítics a la xarxa. La majoria eren coses idiotes, per fer gràcia”, opina. Nosemonkey, euroescèptic declarat convertit a l’europeisme, es va proposar de destacar alguns dels arguments absurds dels euroescèptics. “Simplement vaig penjar un parell de comentaris, però en adonar-me que unes quantes persones havien creat enllaços a Europhobia, vaig pensar que podia continuar”, recorda. I això és el que va fer. Era el naixement d’Europhobia.

Avui el bloc tracta tota mena d’aspectes de la política angloeuropea, i sovint va més enllà. I d’on ve la inspiració quotidiana? “Simple”, diu: “Ràbia i irritació. Veig un article o un titular, o escolto la ràdio al matí i sento la necessitat de fer crits. D’això es tracta en un bloc: vociferar i fer sentir la teva veu. La ràbia és l’única cosa que uneix tots els blocaires.”

Ser Nosemonkey… mitja hora al dia

Com molts blocaires, Clive cultiva una identitat dins la xarxa i una altra fora… i prova de mantenir-les separades. “Vaig rumiar durant molt de temps si havia de posar-hi el meu nom. Si la gent cerca el teu nom a Google, potser no vols que trobin certes coses que tenen a veure amb tu, sobretot quan t’has fet un fart de renegar. És una qüestió delicada.”

De tant en tant, el bloc interfereix amb la seva vida privada. “De vegades, es converteix en una obsessió. No paro de mirar els mails i de llegir els comentaris dels altres blogs. Pot acabar sent una mica empipador. I si no he llegit el correu electrònic durant uns dies, em sento aïllat i perdut.” De vegades, el bloc desperta discussions amb els amics o, més greu, amb el seu pare euroescèptic.

Malgrat l’èxit d’Europhobia, Clive toca de peus a terra, sobretot pel que fa a la influència dels blocs. “Els blocs tenen un cert impacte sobre la premsa, si més no al Regne Unit, però políticament no crec que tinguin un gran impacte llevat que un periodista que treballa per a un diari reculli el que s’hi diu,” afirma, enrotllant una altra cigarreta.

“Tenim temps per fer una altra canya?”, es pregunta, però malauradament ja és tard i ha de tornar a l’oficina. Tot i aixì, si té una estona lliure aquesta tarda, és ben possible que es converteixi en Nosemonkey –només durant mitja horeta– i ofereixi una altra llaminadura digital als lectors d’Europhobia. Potser alguna cosa l’ha fet enfadar durant l’entrevista. Havent triat la política angloeuropea com a tema, Nosemonkey té conversa per molt de temps. Així doncs, podria deixar d’escriure al bloc? “Sí, probablement,” diu, matant el cigarret. “Però llavors hauria de trobar alguna altra cosa per fer.”