S’ha escrit molt sobre els avantatges i els inconvenients i de fins a quin punt s’ha aconseguit superar les deficiències de l’antiga Comissió de Drets Humans de l’ONU, que funcionava des del 1946. El Consell de Drets Humans es va crear el passat 15 de març del 2006 amb els únics vots en contra dels dels Estats Units, Israel, Palau i les Illes Marshall. Les negociacions a Nova York van ser frenètiques, i no van faltar les ocasions en què es va decretar la seva defunció fins i tot abans que veies la llum.

Les primeres eleccions al Consell, celebrades el passat 9 de maig, van ser el millor testimoni de l’avanç que el sistema de les Nacions Unides ha experimentat amb aquesta reforma, ja que la majoria dels nous membres son països respectuosos amb els Drets Humans. Les eleccions van ser molt renyides (64 candidatures per cobrir 47 seients). Tots els candidats es van comprometre a promoure i a respectar els drets humans. Per últim, notables infractors dels drets i llibertats públiques que havien presentat la seva candidatura – com Iran i Veneçuela – van quedar exclosos.

El got és mig ple o mig buit?

Sens dubte, també s’ha de veure el got mig buit. Països com Rússia, Xina, Cuba, Paquistan i Aràbia Saudí s’han “colat” en el nou òrgan, desprès d’utilitzar la diplomàcia i el seu pes estratègic per tal d’aconseguir els 96 vots mínims exigits. També és cert que les negociacions van retallar bastant el projecte inicial presentat per Kofi Annan el Desembre del 2004. Annan volia un òrgan amb membres nous i elegits per 2/3 de l’Assemblea General, fet que hauria fet més difícil l’accés als violadors dels Drets Humans.

Tot i això, no s’ha d’infravalorar el que s’ha aconseguit sota l’hàbil batuta negociadora del suec Jan Eliasson, que des de la presidència de l’Assemblea General de les Nacions Unides ha aconseguit tirar endavant un Consell al qual el representant nord-americà a Nova York, John Bolton, no ha posat les coses fàcils. Ara disposem d’un òrgan més complet i preparat per afrontar les amenaces i violacions que els Drets Humans continuaran patint al llarg del segle XXI, com han senyalat personatges de la talla de Jimmy Carter, Desmond Tute o l’antiga Alta Comissionària de les Nacions Unides per als Drets Humans, Mary Robinson. Un grup més reduït de membres (47 respecte els antics 53), més reunions anuals, més cabuda per als agents no governamentals o la possibilitat de suspensió dels seus membres són només algunes de les característiques que el fan més sòlid que el seu antecessor.

El got s’ha d’acabar d’omplir

La difunta Comissió de Drets Humans va ser la responsable de la Declaració de 1948 i va tenir un paper clau en la denúncia dels abusos comesos contra la dignitat humana al llarg de les últimes dècades. El seu desprestigi progressiu com a conseqüència de la incorporació a les seves files de països com Sudan, Vietnam, Togo, Serra Lleona, Líbia o la Zimbabwe de Mugabe van ser responsabilitat directa dels propis membres de les Nacions Unides, que ho van consentir i van recolzar la seva politització. En aquests mateixos països recau ara la responsabilitat de convertit al nou Consell en el promotor i defensor dels Drets Humans que pot arribar a ser. Si en el futur les democràcies voten en bloc, es podrà desterrar definitivament del Consell els països que vulneren els Drets Humans.