La Unió Europea, amb una població de 450 milions, pot posar en pràctica una política econòmica que les nacions que la formen són incapaces d’imposar; fer front a problemes d’abastiment energètic que afecten tots els països; adoptar una actitud comuna d’immigració; desenvolupar centres de recerca puntera que cap Estat isolat no sabria crear. Els països europeus, doncs, s’han d’unificar per resistir als seus adversaris comuns amb més eficàcia. A hores d’ara, els terroristes circulen d’un país a l’altre amb més facilitat que no pas els jutges d’instrucció. Les amenaces ecològiques ignoren igualment les fronteres, el núvol de Txernòbil no va voler pas aturar-se sobre el Rin, els efectes de l’escalfament del planeta se senten tant a Itàlia com a Dinamarca, però les polítiques de protecció continuen essent estatals.

La necessitat de la política

En un món molt més unificat del que ho ha estat mai, Europa farà un paper al qual no pot aspirar cap de les nacions que la componen: alhora defensar els seus interessos davant altres potències mundials i encarnar un conjunt de principis que puguin servir de model per a tothom. Escarmentats per les experiències doloroses dels darrers segles de la seva història (colonialisme, totalitarisme, guerres mundials), avui dia els europeus aspiren a esdevenir una “potència tranquil·la”, que, sense renunciar a la seva defensa, s’imposa a la resta del món pels seus valors més que no pas pel seu exèrcit. Els pobles europeus ja no alimenten cap somni d’un futur radiant, i tanmateix no poden acontentar-se amb una gestió rutinària dels seus assumptes.Per recobrar l’empenta, necessiten un projecte, una “gran idea”, com ara: encarnar i defensar els valors europeus.

Si és desitjable tenir més Europa, com podem sortir de l’atzucac actual? Hi ha tres opcions, en teoria: renunciar al Tractat Constitucional Europeu, proposar-ne un altre o adaptar el text existent per fer-lo acceptable per a tothom. La primera és impracticable, encara que la rebategem “l’Europa dels projectes”, per raons alhora psicològiques (l’empenta perduda ens ha fet tornar enrere, cal invertir la tendència) i tècniques: el funcionament de la Unió està paralitzat pels tractats en vigor, no adaptats a una Europa de 25 membres. El projecte de constitució permetia posar-hi remei per mitjà de les clàusules sobre la majoria qualificada, les cooperacions reforçades o la presidència estable del Consell. Presentar un nou text ja no és concebible. No perquè el que existeix sigui perfecte (que no ho és pas), sinó perquè ja ha estat votat per setze països i res no justifica de demanar-los que comencin de bell nou. A més, aquest text va sorgir d’un compromís i és poc probable que una altra nova proposició sigui de sobte acceptada per unanimitat.

Adaptar el text constitucional

Queda, doncs, la tercera solució: adaptar el text. Per a això cal partir del principi que no s’ha de sotmetre a votació res que no figuri ja en el text inicial, però també que qui pot fer més pot fer menys. Dit d’una altra manera, donar als nou països que no l’han ratificat la possibilitat d’adoptar una versió curta del tractat, limitada a les parts primera (les institucions), segona (els drets fonamentals) i quarta (disposicions generals), excloent la part tercera (polítiques i funcionament) i els Annexos.

Aquesta reducció, que faria passar el text de 183 a 23 pàgines, la justifica no només el fet que les reticències franceses i holandeses estaven motivades per la tercera part, sinó també perquè aquesta darrera té més a veure amb opcions polítiques, que evolucionen segons les diferents majories, que no pas amb el marc legal, que ha de restar estable. Es donaria a aquest text condensat un nou nom, per exemple Tractat fonamental, i adoptar-lo seria indispensable per a tot país que desitgés continuar formant part de la Unió. Per aquesta raó, i com que s’hi trobaria compromès el futur polític del país, la decisió l’haurien de prendre aquells que són responsables del destí polític del país, és a dir el seu Parlament o la reunió de les dues Cambres. Perquè aquesta solució es faci efectiva, n’hi hauria prou que fos presa en consideració pel proper Consell europeu, que alhora fixaria com a data límit de la ratificació l‘1 de novembre del 2007; i deixaria en mans de cadascun dels governs afectats la tria del moment més propici per a aquesta votació.

Un cop realitzada la ratificació comuna i recuperat l’impuls europeu, la Unió Europea podrà posar-se de nou en funcionament, servint-se particularment de les disposicions sobre les cooperacions reforçades. És clar que, en una Europa de 25 o 27, és d’aquesta manera que es podrà anar endavant. La UE tindrà, no un nucli dur sempre igual, sinó un funcionament “de geometria variable”, segons els àmbits en què sembli útil una col·laboració més intensa. D’altra banda, és el que ja succeix: l’espai Schengen inclou catorze països, la zona euro dotze, l’Eurocòs afecta directament sis països, i indirectament uns altres cinc –però no són mai exactament els mateixos. Sobre aquest model, es poden assolir altres acords, per exemple sobre la protecció social, o la col·laboració jurídica, o l’harmonització fiscal.

Europa no és una nació

França té un interès especial en el reforçament de l’Europa política. Si vol que encara se senti la seva veu en l’escena mundial, la seva única oportunitat és fer-ho a través de la Unió Europea: França pot ser forta a Europa, Europa serà forta al món. Per a això cal que els altres europeus la vegin actuar per a l’interès comú més que no pas al servei exclusiu del seu interès particular. França podria demostrar aquesta opció amb actes concrets, deixant que el Parlament europeu s’instal·li a Brussel·les en comptes de mantenir-lo a Estrasburg, on malbarata el pressupost de la Unió sense augmentar la grandesa de França. Podria, a més, implicar la Unió en les posicions que defensa en tant que membre permanent del Consell de Seguretat; podria comprometre’s a utilitzar tots els seus mitjans militars per protegir la integritat del territori europeu, més que no pas evocar en aquest context “països aliats” indefinits.

Contràriament al que fan imaginar les pors formulades en diversos llocs, el reforçament de la identitat europea no perjudica la identitat nacional: Europa no és una nació i no ho serà mai. Aquestes dues identitats no són pas incompatibles; la prova és que cadascú de nosaltres, sabent-ho o no, ja té diverses relacions de pertinença. Tots tenim, d’entrada, una identitat cultural, en el sentit ampli de la paraula, que rebem durant la nostra infantesa, sense cap intervenció per part nostra. Comporta abans que res la llengua materna, i per tant la concepció del món que s’hi inscriu, una religió (o la seva absència), records de paisatges, costums alimentaris o corporals; sense oblidar elements de cultura en sentit estricte: llibres, imatges, melodies. Tots tenim, després, una identitat nacional i cívica, el ciment de la qual és la solidaritat (i ja no els sentiments compartits): aquesta identitat està fundada sobre la nostra interdependència econòmica i social, que passa pel pressupost de l’Estat i els impostos, i que es tradueix en els nostres sistemes de pensions o de Seguretat social, les nostres escoles o els nostres transports públics. Tots tenim, a més, una identitat que es desprèn de les nostres tries polítiques i morals, perquè ens adherim a certs principis de vocació universal, com ara el règim democràtic, l’Estat de dret, el respecte dels drets humans.

És a aquest conjunt d’identitats col·lectives que s’afegeix avui la identitat europea, que prové de la presa en consideració, ineludible, de la pluralitat de les nacions al si d’una entitat única, Europa. Consisteix doncs a fer, d’una absència d’unitat, una unitat de nivell superior –a convertir la diferència en identitat. Hom hi arriba participant en la coexistència, la comparació i la confrontació amb aquells que no pensen ni senten com nosaltres, practicant la tolerància i renunciant a la temptació d’imposar el bé per la força, encoratjant l’emulació i alhora l’esperit crític, aprenent, com deia Kant, a “pensar posant-se en el lloc de tot altre ésser humà”.