La Unió Europea és el segon productor mundial de sucre després de Brasil, gràcies a l’elaboració de la remolatxa sucrera. Aquesta arrel tan singular ha colonitzat els camps europeus gràcies al descobriment del químic prussià Andreas Sigismung Marggraf, que va ser el primer a extreure sucre de la remolatxa sucrera. També Napoleó en va incentivar el cultiu durant el setge naval per a pal·liar la manca de sucre de canya.

Es bloqueja la reforma

Però deixem el passat i tornem als nostres dies. La reforma del sucre de la Organització Comú del Mercat (OCM) ha creat tensions, però els Estats membre l’han considerada inevitable. Ja a mitjans dels anys noranta, els objectius de l’Agenda 2000 éren la reforma de la Política Agrícola Comuna (PAC) per evitar, amb l’ampliació cap a l’Est, d’augmentar els excedents agrícoles (fet que hauria portat a un augment de despeses de balanç). Al conjunt de les 135 sucreres de l’Europa dels 15, se n’han afegit 100 més que provenen dels 10 nous membres que es van incorporar al maig de 2004, 76 de les quals de Polònia .

A més a més, la superfície europea de cultiu de la remolatxa sucrera ha augmentat un 30% i la producció de sucre ha augmentat un 15%. A aquestes dinàmiques internes s’hi afegeixen factors externs relacionats amb les negociacions de la Organizació Mundial del Comerç (OMC) que vol, sense objeccions importants dels països de la Unió, l’obertura del mercat europeu a la competència mundial.

Al juny del 2005 el comissari europeu d’agricultura, Mariann Fischer Boel, anunciava al Parlament Europeu que la reforma del sucre era inevitable si es volia salvar la indústria sucrera a llarg termini, tenint en compte les greus conseqüències per a moltes regions europees. La reforma s’orienta als principis del mercat, pretén reduir els excedents i introdueix una sèrie d’incentius per a tancar o reconvertir les sucreres amb baix rendiment. Aquesta reforma concentrarà la producció en les àrees més eficients, situades, majoritàriament, a França i Alemanya.

La reforma arriba a la gent

Pel que fa a la vida quotidiana, la reforma preocupa per les conseqüències que tindrà a nivell social. Un exemple? L’emblemàtic tancament de la sucrera de Russi, una petita ciutat italiana. “Ha estat una crisi inesperada, un cop sense preavís”, resumeix l’alcalde Pietro Vanicell, “La crisi serà encara més evident quan, en els propers mesos, els temporers s’adonin que ja no hi ha feina”. L’activitat de l’establiment, actiu des de 1963, s’aturarà i formarà part dels 13 establiments (d’un total de 19) que s’hauràn de tancar a Itàlia. Mauro Ricci, cap de fàbrica sucrera, afirma: “Es parlava de crisi, i que el preu del sucre italià no era competent. Però no ens esperàvem que tanquessin la fàbrica”.

Tot i això, Giuliana Laschi , experta en polítiques agrícoles i docent a la Facultat de Ciències Polítiques de Forlí, creu que no ha faltat temps per a preparar-se per a la reforma, sinó que “els agricultors i treballadors no han estat informats d’aquest procés de decisió i existeix el risc que siguin enviats a casa de mala manera. La comunicació precària de la UE impedeix una ciutadania plena”. No obstant, la professora creu que la qüestió de la reforma no es pot anar enrederint, ja que “limitarse a utilitzar els fons europeus per a solucionar les pròpies insuficiències és un comportament miop”.

Dubtes de l’est

Hi ha molta preocupació entre els nous membres: Lituània, Letònia i Polònia. El mes de febrer, la delegació polonesa al Consell Europeu de l’agricultura va manifestar el seu malestar per la reforma, acusant-la de no poder aconseguir els objectius de competitivitat i sostenibilitat prefixats a llarg termini. Polònia també denuncia l’equilibri que ha mancat pel que fa als productors dels diversos Estats membre. Durant el decurs de la reunió, la delegació polonesa va expressar que la reforma “no té en compte el procés de reestructuració a què estan subjectes les empreses de l’Est, després del seu ingrés a la Unió, i acorda ajudes als cultivadors de la remolatxa sucrera, on ja existeix un sistema competitiu”. Segons un informe del Foreign Agricultural Services nordamericà, la producció polonesa es concentrarà en les refineries més eficients sense que els productors hagin de renunciar a les seves quotes. Els baixos costos de treball representen un incentiu en aquest sentit. El govern de Varsòvia també ha contribuit amb ajudes directes pels excedents dels agricultors aprofitant la posibilitat que ofereix la legislació de la UE.

Amb la col·laboració d’Inga Pietrusinska, des de Varsòvia