Mens sana in corpore sano? Les estrelles de l’esport rei omplen portades a les revistes, guanyen milionades, però tal com comenta el psicòleg esportiu Makis Chamalidis, “esforçar-se per aconseguir els millors resultats no és necessàriament compatible amb el benestar”.

Alts i baixos

El famós equip anglès Arsenal serveix d’exemple per il·lustrar les dificultats que tenen certs jugadors per trobar l’equilibri. Nascut el 1974, Sol Campbell va tenir uns inicis espectaculars: debut oficial el 1992, primera copa el 1995, participació a l’Eurocopa de 1996 i a la Copa del Món de 1998, campió d’Anglaterra el 2004 i novament seleccionat pel Mundial del 2006. Malgrat tot, el defensa central anglès ha travessat nombrosos períodes de dubte: les lesions per culpa del ritme infernal a què són sotmesos els jugadors d’elit, l’hostilitat de la premsa i dels seguidors pel canvi d’equip i els esgotadors rumors sobre la seva orientació sexual han fet trontollar la seva estabilitat. De fet, l’eterna qüestió dels tabloides del Regne Unit és si està capacitat per ser un campió.

En aquest país on el futbol és l’esport rei, les extravagàncies dels migcampistes i davanters són pràcticament un costum local. Paul Gascogne , àlies Gazza, ha fet les delícies dels seguidors britànics en nombroses ocasions. Però els seus excessos amb l’alcohol i la violència han omplert massa portades i li han valgut un final de carrera fulgurant. Finalment, ansiós per fer creu i ratlla a aquesta època, Gascogne va marxar a l’equip Tianma de Gansu, a la Xina . Més greu potser és el cas de Van Persie . El juny de 2005 va ser detingut, acusat de violació i empresonat durant dues setmanes. Exculpat el passat mes de març per la justícia holandesa, Van Persie finalment jugarà el Mundial amb la selecció taronja. Un altre cas de la llarga llista de jugadors descentrats és el de la jove promesa del futbol alemany, Sebastien Deisler , que va saltar al titulars per haver signat contracte amb dos equips, el Bayern de Munich i el Borussia de Dortmund. Actualment, està en tractament per depressió.

A quin preu?

Què hi ha darrere d’aquestes crisis, addiccions i comportaments violents? Segons Makis Chamalakis, “anar fins el límit constantment crea la necessitat de recuperar o de compensar. Alguns troben l’equilibri en la felicitat familiar, d’altres es decanten per un món imaginari creat per les drogues o la mitomania”. L’alt rendiment obliga a una vida “centrada per moments en l’excés”: l’excés d’esforç, d’energia i de vegades, de la conducta addictiva. Les lesions, les derrotes, la pressió financera…, són diverses les causes que justifiquen les dificultats que determinats futbolistes troben a mantenir el cap fred. Des de ja fa uns anys l’entrenament mental està de moda. El paper de l’entrenador, segons Makis Chamaladis és el “d’un educador, manager i preparador”, per ensenyar als esportistes que per sobre de tot són éssers humans, amb les seves virtuts i debilitats, tant si guanyen com si perden, tant si es lesionen com si no.

Hi haurà seguidors que tindran tendència a minimitzar les angoixes psicològiques dels seus ídols futbolístics, tot equiparant les seves bogeries a capricis de nens consentits. Cal, però, tenir present fins a quin punt els sacrificis per arribar al cim de l’èxit són nombrosos. Dedicar tot el temps a l’entrenament des de l’adolescència és temps restat a la família o a l’escola. I quan és hora de retirar-se i de tornar a la banal quotidianitat, sense una altra formació professional que la de futbolista, arriba realment el moment crític. La reconversió és un moment delicat a la carrera, l’últim respte per als campions, sobretot per a aquells que no han tingut l’èxit d’un Zizou o d’un Ronaldinho. Trobem futbolistes com l’argentí Diego Armando Maradona, que després del futbol, després de la droga, aconsegueixen ser comentaristes esportius a les retransmissions de les televisions espanyoles o com Eric Cantona , que malgrat el procés judicial per agressió a un seguidor, ha aconseguit sobreposar-se a la situació treballant com actor i promotor de futbolplatja a França.

Però, quants jugadors es queden a mig camí, un cop les cames ja no responen? Per evitar aquest tipus de situacions, el mes de maig passat es va crear una nova associació: L’Associació d’exfutbolistes europeus ( AAJE ). El seu objectiu és ajudar a la rehabilitació de tots els exprofessionals de la UEFA i garantir un mínim de qualitat de vida: per tal que un somni d’infant no es transformi en un malson d’adult!