Kaliningrad va ser capital de la Prússia Oriental amb el nom alemany de Königsberg. Quan va passar a ser territori soviètic el 1945, Moscou en va fer la seu del Quarter General de la flota russa del Bàltic. Ciutat natal de personatges com el filòsof Immanuel Kant, des del 2004 es troba aïllada al bell mig de la UE, fent frontera amb Polònia i Lituània.

Kaliningrad, la crisi

Kaliningrad ha viscut una situació d’abandonament després de la desintegració de la Unió Soviètica i ha entrat en una fase de crisi política, econòmica i social donada sobretot per la separació de la «Gran Rússia». A la zona on sembla que hi ha el 90% de les reserves mundials d’ambre, fins fa pocs anys l’agricultura era la principal activitat econòmica. La renda per càpita el 2003 era de prop de 100 dòlars al mes. Però el declivi dels últims 15 anys és evident: un atur altíssim i una taxa d’infecció de la sida d’entre les més altes d’Europa evidencien l’actitud d’ abandonament de Moscou a l’enclavament.

A finals del 2005 l’alcalde de Kaliningrad, Iuri Savenko, va declarar que “un símbol de la victòria del poble soviètic en la gran guerra patriòtica apareixerà a la renovada Plaça Pobeda”. L’alcalde fa referència a una estàtua de Lenin. Tot i això, durant una roda de premsa del 2004, Putin va haver d’indicar als periodistes russos on se situava Kaliningrad en un mapa geogràfic.

Una ullada europea?

“Les discussions sobre l’enclavament de Kaliningrad no es refereixen només a qüestions de trànsit. La Unió Europea ha ofert i continua oferint suport a la regió. Contribuïm al desenvolupament d’aquesta zona especial, i continuarem amb la nostra cooperació activa”. Després d’una visita a Kaliningrad el 28 de febrer passat, el comissari de Relacions Exteriors, Ferrero-Waldner, ha confirmat així la voluntat de la Unió Europea de no donar l’esquena a l’enclavament després de l’ ampliació del 2004 i de promoure la convergència econòmica i social entre Kaliningrad i els Estats limítrofs.

La cimera UE-Rússia de l’11 de novembre del 2002 va fixar les regles per al trànsit dels ciutadans russos entre Kaliningrad i la resta del territori rus, que van entrar en vigor l’1 de juliol del 2003 amb bons resultats. El volum de les mercaderies transportades ha augmentat considerablement tant el 2004 (10%) com el 2005 (20%).

La UE ha destinat a Kaliningrad més de 100 milions d’euros en el període 2001-2006, sobretot en assistència tècnica i finançament, en l’àmbit del Programa Especial per Kaliningrad del Programa de Veïnatge i per al trànsit transfronterer. Des del 2001, Kaliningrad ha crescut més ràpidament que la mitjana russa.

Cap on ha d’anar Kaliningrad?

Amb un creixement econòmic en bona part fruit de l’acció europea i amb uns límits exclusivament fronterers amb Estats membres de la UE, cap on mira avui Kaliningrad?

A més de les dificultats econòmiques i polítiques, Kaliningrad també viu una profunda crisi d’identitat. “Nosaltres no som com els altres Estats bàltics. Ells tenen una llengua i una cultura pròpies… Nosaltres serem sempre part de Rússia”, deia a la BBC Olga Danilova, professora i guia de Kaliningrad, el 2003.

Malgrat això, les veus que asseguren que Kaliningrad “s’apropa” a Europa són cada cop més nombroses, sobretot entre el jovent. Svetlana Kolbanyova, una jove reportera de televisió, creu que “Kaliningrad somia ser europea. És una mena de barreja: nosaltres som russos perquè parlem rus i tenim una cultura russa, però vistos els lligams amb Europa, ens sentim una mena d’europeus”. N’hi ha prou a pensar que només el 15% dels joves de Kaliningrad ha estat a Rússia almenys una vegada, mentre que el 80% ha estat a Europa.

Mentre la postura oficial de la UE és la d’ajudar Kaliningrad sense interferir en la sobirania russa, la seva influència econòmica i cultural és cada cop més gran. L’excanceller alemany Schröder ha afirmat fa poc, evidentment negant tot tipus de pretensió territorial, que en el seu cor, “aquesta ciutat sempre serà Königsberg”.

La Unió Europea ha entrat amb prepotència en alguns Estats de l’Europa oriental, exrepúbliques russes com Ucraïna i Bielorússia. Podria passar alguna cosa semblant amb Kaliningrad i donar pas a escenaris imprevisibles?

El que tenim avui entre mans són un notable esforç econòmic europeu, una bona dosi de cooperació amb Rússia i una creixent influència econòmica i cultural europea sobre la regió. Finalment, una població cansada de sentir-se “abandonada” per Moscou, desitjosa de millorar les pròpies condicions de vida i cada cop més convençuda que el futur pot ser a Europa, és a dir just a l’altra banda de la frontera.