El 25 i 26 de juny, els italians van tornar a votar, aquesta vegada per rebutjar rotundament (61.7%) la reforma constitucional proposada per Berlusconi, quan encara era president. Només el 38.3% dels electors va aprovar els canvis que hauria donat més competències a les regions i hauria reforçat la figura del primer ministre.

En qualsevol país democràtic, un referèndum d’aquestes característiques hauria provocat un debat públic seriós, fruit de la natura democràtica de la consulta ciutadana. Durant les eleccions generals de l’abril passat, que van atorgar una estreta majoria a la coalició de Romano Prodi, la principal queixa del centreesquerra va ser la manca d’esperit democràtic del govern de Silvio Berlusconi . Per què, aleshores, el centreesquerra no ha aconseguit involucrar els italians en el debat sobre la reforma de la Carta Magna?

Taps a les orelles

Dues explicacions semblen òbvies: el país ha arribat al referèndum exhaust, després de viure les eleccions generals i regionals en molt poc temps de diferència. La segona justificació ve del fet que la reforma preveia la modificació de 60 articles. El debat ha estat, per tant, molt complicat.

Però aquestes explicacions no són suficients. Els temes essencials del debat sobre la Constitució són tan importants que haurien d’haver estat evocats amb més energia en una campanya electoral, en què no hi ha hagut cap mena de discussió de valors. El centreesquerra ha defensat el ‘No’ als canvis constitucionals durant tota la campanya, però la coalició de Prodi no ha estat capaç de proposar cap alternativa constructiva a les propostes. D’altra banda, tampoc no ha sabut convèncer els ciutadans dels beneficis de mantenir la Constitució tal com està atualment.

El centreesquerra ha donat una imatge d’indecisió i ha permès a la Liga Norte, el partit independentista del nord d’Itàlia, dominar l’agenda mediàtica i desviar l’atenció pública cap a les seves propostes. La Liga Norte va afirmar que si la reforma -que contemplava més poders per a les regions- no prosperava, tal com ha passat, la Liga Norte hauria de trobar altres mitjans per assegurar-se l’autonomia del nord d’Itàlia.

Democràcia dissident

Alguns han parlat de creat un “partit democràtic” per unificar almenys alguns dels 9 partits que integren la coalició l’Unione, liderada r Prodi, que inclouen des de catòlics de centre fins a comunistes radicals. Alguns canvis ideològics dins d’aquests partits seran necessaris si el nou govern ha de tractar els problemes seriosos que travessa l’economia. Però, més fonamentalment, si un nou partit vol trencar amb la tradició de berlusconisme i fer un pas decidit cap a la democràcia, haurà de començar a articular un nou discurs i adreçar-se també al 50% dels italians que van votar pel centredreta de Berlusconi en les eleccions generals passades. El nou govern també haurà de desenvolupar un nou paradigma de compromís polític, en el qual la intolerància no h tingués cabuda. L’expresident Berlusconi va acusar els que van votar en contra dels canvis a la Constitució d’”indignes de ser italians”. No cal oblidar un altre frase cèlebre de Berlusconi, que va tractar d’imbècils (coglioni) els que havien votat contra ell en les eleccions generals.

Amb una gran pluralitat d’identitats regionals fortes, Itàlia és el país que probablement s’assembla més a l’estructura de la UE. El centreesquerra italià també és el partit més europeista. Per aquestes dues raons, els seus intents de revitalitzar-se són de vital importància per a Europa.