“Si agafes un adolescent de cada país europeu i els tanques junts en una habitació, és impossible endevinar de quin país és cadascun. En canvi, si hi afegeixes un jove americà, veuràs com la resta de joves s’assemblen a ell.” Aquesta comparació és la que utilitza Imma Urrea, historiadora i especialista en moda del segle XX, per explicar el corrent globalitzador de moda urban que viu avui en dia Europa, el que podríem anomenar com a Eurolook. Aquesta homogeneïtzació de la moda amaga, però, molts matisos, fruit de les diferències culturals i els intercanvis socioeconòmics.

Com neix l’Eurolook?

Les principals empreses tèxtils fixen, cada temporada, uns criteris de moda que exposen a les passarel·les de París, Milà o Barcelona, entre d’altres. “Les empreses d’arreu del món hi assisteixen i, a partir d’aquests bàsics, cada estilista farà la seva creació”- explica Ramon Costa, tècnic especialista de teixits de punt en moda, que ha col·laborat amb marques com Ellesse i Burberry’s. Seran estils similars, però amb una confecció i amb textures i matèries diferents en funció el sector social a qui vagi adreçat el producte, el target.

En canvi, en el cas de les grans cadenes –com ara l’espanyola Inditex, un dels principals distribuïdors de roba al món amb més de 2.700 botigues a 62 països, o la sueca H&M hi ha menys diferències. “Cal fer el màxim de tirada del mateix producte per aconseguir un preu més competitiu i reduir costos de producció”- afirma Costa. És gràcies a les grans cadenes, doncs, que neix l’Eurolook.

Com explica Imma Urrea, hi ha una tendència global encaminada cap al casual: “És una tendència que es crea a Estats Units a partir de la Segona Guerra Mundial. Van deixar d’inspirar-se en l’alta costura francesa per crear roba pràctica, funcional i econòmica, roba industrialitzada per fer-ne milers de rèpliques.” Aquest estil sportwear es basa en la comoditat de la roba esportiva aplicada a la moda de diari, molt lluny de la roba exclusiva que proposen les revistes de moda. “El pas definitiu el va fer Coco Chanel quan va aportar a la moda femenina la comoditat i el confort que sempre se li havia negat a la dona. En el cas dels homes, se segueix la influència de l’estil anglès dels aristòcrates de finals del segle XVIII: roba còmoda, resistent i confortable”, explica Urrea.

Els italians creen escola

Itàlia porta les tendències a l’extrem. La periodista catalana Cristina Iglesias, que ha viatjat sovint a Itàlia explica que fins i tot el públic més adult s’hi aboca, un fet que no passa en altres països.” Molts japonesos, viatgen a Itàlia per comprar roba. I és que el Japó, com Itàlia, es desviu per la moda extremada.

Ara està molt de moda portar logos, “com un símbol d’estatus”, explica la reportera italiana Tiziana. També ho estan “les bótes altes de taló, les samarretes que deixen el melic a l’aire i els bolsos petits”. A Bèlgica, en canvi, “causen furor les minifaldilles”, segons Célia Pascaud. Tot aquest estil urban, però, es deixa de banda al lloc de treball, on s’aplica un dresscode molt més seriós. A més, les noies italianes són conegudes arreu d’Europa per la cura que tenen del cabell i maquillatge.

Per no deixar de banda els tòpics, Maria Gutiérrez, de Valencia, asegura que les angleses van molt més lleugeres de roba “Les joves van gairebé despullades, ja siguin primes o grasses. No tenen cap complex a mostrar el seu cos. Al sud, hauríem d’aprendre de les nòrdiques i no ser tan puritanes”.

“A les grans ciutats alemanyes, com Berlín o Hamburg, vesteixen amb un toc retro que recorda la moda dels anys 80-90. Una moda que es pot comparar amb l’anglesa, i similar a l’americana pels seus jocs de colors i estridències.

L’est es desviu pel made in USA

A l’Europa de l’est causen furor els texans i tot el que vingui d’Estats Units. La influència americana és tal que, fins i tot, hi ha marques de roba que segueixen “l’estil dels cantants Osbourne o Avril Lavigne”, com assenyala la periodista polonesa Marysia Amribd. Les faldilles, últimament, també són molt populars, així com les sabates planes de ballet.

D’altra banda, a Polònia els joves busquen l’exclusivitat dels productes que ofereixen webs com wylegarnia i adoren les marques, malgrat que el sou mitjà polonès no sempre ho permet. El que més sorprèn del països de l’est és el contrast entre generacions: els joves més fashion es passegen al costat de gent gran que no es pot permetre renovar-se el vestuari. “Encara conserven un esil passat de moda amb reminiscències soviètiques”, opina Pierre Thibaud, que viatja sovint a l’Europa de l’est per qüestions de feina.

D’altra banda, Lenka, una propietària d’una agència de models de la República Txeca, sentencia: “Els txecs són els més horteres d’Europa. La gent té por dels experiments i de desmarcar-se de la majoria, i els falta una certa elegància. Per exemple, poden arribar a portar una samarreta blanca, texans blaus i un collar de perles”. Miglena Delcheva, des de Bulgària, assenyala, també, que les noies de l’est acostumen a tenyir-se els cabells.

Eurolook o Globallook?

Amb la globalització, les diferències nacionals cada vegada són menors, sobretot a les grans ciutats. La majoria comprem la roba a les grans cadenes, que han democratitzat els preus però que, alhora, han restat identitat a la nostra indumentària. Malgrat les diferències culturals en moda no som tan diferents.