Poc després de l’11 de setembre, el President George W. Bush va anunciar un nou enemic a l’horitzó. “Aquest nou enemic vol destruir la nostra llibertat i imposar els seus criteris”. Era un enemic sense rostre que es troba a tot arreu. No seria fàcil combatre el nou enemic, ni pel govern ni per la premsa. Un informe de la Federació Internacional de Periodistes (IFJ) va destacar que “lluitar en una guerra sense una confrontació militar estudiada, sense un objectiu clar i concís, sense límits establerts i un final no gaire obvi, acaba derivant en restriccions en les llibertats dels civils i amenaçant els principis que constitueixen l’eix d’una societat democràtica .” ¿Podria ser que la lluita contra l’enemic que “amenaça la nostra llibertat” destrueixi també la llibertat que volem protegir?

Abans de la llei

Per lluitar contra un enemic que no ocupa cap territori es necessita un nou model de guerra. Segons els nostres líders, cal millorar la vigilància dels individus, que vol dir poder detenir indefinidament als ciutadans i restringir la nostra llibertat d’expressió. Per exemple, a Anglaterra, la Terrorism Act 2006 va guanyar força el mes de maig. La llei vol impedir “la glorificació del terrorisme”. Les veus crítiques contra la llei subratllen que aquesta hauria comportat la detenció el 1980, dels que donaven suport al Congrés Nacional Africà en la seva lluita contra l’apartheid a Sud Àfrica.

Les noves mesures legislatives no són exclusives d’Anglaterra. L’abril del 2004, el periodista alemany Bruno Schirra va ser acusat de revelar secrets d’estat. Tot venia d’un article que havia escrit per a la revista política Cicero, titulat “L’home més perillós del món”. L’article era una anàlisi de l’insurgent jordà afincat a l’Iraq Abu Mussab Al Zarqawi, extensivament citat en un informe dels serveis d’investigació criminal alemanys. Cinc mesos després de la publicació, la policia va entrar violentament a les oficines del diari, violant el dret de confidencialitat que protegeixen els articles 10 i 19 de la Constitució alemanya. Hi va haver aldarulls protagonitzats per periodistes i grups a favor de la llibertat civil.

El procés de Schirra es va basar en un forat de la legislació alemanya. Segons la federació alemanya de periodistes, els escorcolls a oficines de premsa i a les residències dels periodistes són cada cop més freqüents. Les investigacions criminals es basen en la secció 335 del codi penal: “Incitar o fomentar la revelació de secrets d’estat dels que s’hauria de protegir la confidencialitat de forces externes”. El cas Schirra va posar en qüestió la llibertat d’expressió a Alemanya. Va ser només la gota que va fer vessar el got, després d’una sèrie de precedents preocupants. El març de 2003, la Cort Constitucional alemanya va autoritzar la policia a interceptar trucades de periodistes en casos “greus”.

Canviant d’escenari

Però Alemanya no ha estat l’únic país que ha introduït canvis a la llei, alarmant als periodistes. Durant l’any 2005 es van escorcollar llars de periodistes a França, Itàlia, Bèlgica i Polonia. El maig de 2006, el ministre d’Interior holandès, Johan Ramkes, va seguir l’exemple alemany i va autoritzar als serveis d’intel·ligència estatals a controlar els periodistes. La Federació Internacional de Periodistes va respondre amb contundència: “Controlar les trucades, el correu electrònic, el fax i l’ús d’internet perjudica la protecció de dades i redueix la capacitat dels periodistes de tractar la informació i d’exercir un control sobre l’aparell de l’estat.”

El juny del 2006 el govern britànnic anunciava la seva intenció d’ endurir les lleis que vetllen per la protecció dels secrets oficials per impedir que els informadors treguin a la llum informació de la política del govern. Els oficials amb accés a informació compromesa ja no podran actuar en nom de l’interès public revelant irregularitats en les actuacions del govern. Un mes abans, el maig del 2006, el govern danès va arrestar Michael Bjerre i Jesper Larsen . Els dos periodistes que treballaven pel diari danès Berlingske Tidende, van passar dos anys a la presó. Se’ls acusava d’haver publicat el 2004 que la intel·ligència militar danesa havia comunicat al govern que no hi havia cap evidència clara de la presència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq. Van ser acusats de “publicar informació obtinguda de manera il·legal per una tercera persona”, d’acord amb el codi penal.

Autocensura

Mentre els periodistes es troben més i més vigilats i les fonts són cada vegada més reduïdes, el seu accés a la informació també es fa més difícil. L’organització Statewatch denuncia que el Consell Europeu està negant l’accés dels investigadors als documents perquè la seva revelació “afectaria enormement el procés de presa de decisions del Consell”, en una decisió respecte a “les opcions estratègiques per a la coordinació de la campanya de la Unió Europea contra el terrorisme.” Però el document complet, obtingut per Statewatch, mostra que les demandes dels periodistes estan relacionades amb els drets de protecció de refugiats. No queda clar si tots els documents restringits estan en aquest arxiu de manera justificada o no.

El que també és preocupant, i més difícil de matisar, és el nivell d’ autocensura que s’apliquen els mateixos periodistes, incitats pel clima forçat de les lleis antiterroristes. L’exemple més revelador és que els mitjans nord-americans no van preguntar a l’administració Bus sobre els motius per anar a la guerra d’Iraq. Tot i això, Europa tampoc no ha estat clara en aquesta mena d’autocensura. En aquest context, hi ha una possibilitat que la llibertat sigui la víctima en la batalla per a la seva preservació.