Les eleccions solen ser un esdeveniment apassionant a tot arreu, però quan els observadors descriuen les eleccions parlamentàries de Macedònia de la setmana passada –les quartes des de 1991- com “explosives”, no és pura retòrica.

El mateix dia de l’anunci de les eleccions, el 15 de juny, la violència va escltar entre els simpatitzants de dos dels més grans partits albanesos, el Partit Democràtic dels Albanesos (DPA) i la Unió Democràtica per a la Integració (DUI). De la mateixa manera, una espurna va saltar entre els dos principals partits de l’ètnia macedònia, el partit al govern, la Unió Socialdemòcrata de Macedònia (SDSM) i l’oposició nacionalista, VMRO-DPMNE. Els incidents inclouen un atac amb granada a la seu d’un partit i un tiroteig en un centre comercial de la capital, Skopje.

Després de les crides a la cautela dels observadors electorals de l’OSCE sobre la violència i irregularitats que van ennuvolar les eleccions parlamentàries de 2002, molts esperaven que les eleccions d’enguany marquessin un pas definitiu en el camí del país cap a la normalitat política. La signatura del “codi de conducta” entre els principals líders polítics que pretenia assegurar unes eleccions justes semblava un pas en la direcció correcta.

No obstant, i encara que el dia de la votació va transcorre sense incidents, l’ anunci precipitat del primer ministre, Vlado Buckovski, sobre la derrota del líder de l’oposició, Nikola Gruevski, va comportar almenys una vintena d’actes violents el mes de juny. En una declaració conjunta, el representant especial de la UE, Erwan Fouéré i l’ambaixador dels EUA, Gillian Milovanovc, van expressar conjuntament la seva “profunda preocupació” sobre la violència preelectoral, informant que aquests actes amenaçaven “les aspiracions d’afiliació euroatlàntica del país”. Afortunadament per a Macedònia, sembla que aquests tocs d’alerta van ser escoltats .

El full de ruta en territori muntanyós

La violència recent és un símptoma de problemes molt més greus a Macedònia. Malgrat l’Acord Marc d’Ohrid, signat el 2001 a instàncies de l’OTAN i la UE, que va asserenar la situació política, les tensions ètniques i polítiques continuen existint. L’acord pretenia protegir els drets de les minories a canvi que els insurgents albanesos rebutgessin la violència i respectessin les fronteres territorials del país. No obstant, aquest acord no va oferir un full de ruta complet que inclogués reformes estructurals ni judicials. Tanmateix, l’acord va permetre que antics insurgents com Ali Ahmeti, del DUI, arribessin al govern. El resultat ha estat una pau fràgil i “una democràcia immadura, vulnerable davant de sabotejadors que pretenen explotar un procés de reforma imperfecte”, en paraules del Grup Internacional de Crisi. Els dissidents tenen molt a guanyar. A banda de la corrupció abundant, algunes de les fractures recents en el vot ètnic macedoni fan creure que el vencedor VMRO-DPMNE dependrà ara més que mai d’un soci de coalició amb algun dels partits albanesos. A canvi, els albanesos esperaran obtenir el control sobre algun dels ministers clau, com economia i treball.

Les muntanyes que envolten Skopje simbolitzen els obstacles que aquest país de dos milions d’habitants haurà de superar en els pròxims anys. Amb una taxa d’atur estancada en un 30%, un poder judicial “considerat ineficaç, corrupte i víctima de prevaricacions”, i una denominació nacional encara en discussió, els macedonis no confien tant que l’elecció d’un nou govern porti a un canvi de direcció, sinó més aviat a una acceleració de les reformes econòmiques i judicials que ja han començat. Espectadors nerviosos com la UE, que va garantir a Macedònia el seu estatus com a candidat el desembre passat, esperen el mateix.

El país continua sent una font de conflictes. Mentre la UE i l’ONU la reconeixen com l’Antiga República Iugoslava de Macedònia, els Estats Units, la Xina i Rússia l’anomenen segons el seu nom constitucional, República de Macedònia.