Beirut, 25 de setembre de 2005. A la tarda, May Chidiac, presentadora del popular programa matinal Naharkom Sa’id (“Bon dia”) surt de l’edifici de la cadena televisiva LBCI i puja al seu cotxe. Té ganes d’arribar a casa. Segons més tard esclata una bomba sota el vehicle. A causa de l’atemptat perd la cama i el braç esquerres.

L’esdeveniment va trasbalsar l’opinió pública libanesa. Chidiac era coneguda pel caràcter crític del seu periodisme televisiu. El dia de l’atemptat, la seva emissió tractava les connexions síries de l’atemptat de febrer de 2005 contra l’ex-primer ministre Rafiq Hariri. L’atemptat contra May Chidiac no és un cas aïllat. La presentadora és un dels tres periodistes de renom que en el decurs del darrer any han estat assassinats o greument ferits al Líban. El conflicte que crispa el país es dirimeix sobretot als diaris i a la pantalla… i fa dels periodistes les seves víctimes.

Al Líban ja no s’enfronten musulmans i cristians com durant la Guerra Civil de 1975-1990. La línia divisòria separa ara xiïtes i sunnites. El bàndol sunnita lluita per un Líban obert al món i vol allunyar-se de Síria. Els xiïtes són dirigits per grups com Hezbol•lah i volen mantenir una aliança estratègica amb Síria. Després de l’assassinat de Rafiq Hariri, Síria va retirar les seves tropes del Líban en resposta a la pressió de la comunitat internacional. Des d’aleshores, el Líban ha adoptat una nova actitud. També en el paisatge dels mitjans de comunicació es desplacen els eixos de poder. Experts i periodistes parlen de progressos i d’una creixent llibertat de premsa. Però com mostra el cas de Chidiac, aquesta evolució reclama el seu tribut.

Política mediàtica i complots d’assassinat

“A primer cop d’ull, molts observador pensen que els problemes que hi ha aquí tenen a veure amb conflictes religiosos. El que hi ha és una lluita pel poder polític. Això també és cert pel que fa als mitjans de comunicació”, diu Jim Quilty. El doctor en història del Pròxim Orient va venir del Canadà a Beirut el 1998. Des d’aleshores escriu per a les seccions de política i de cultura dels diaris en llengua anglesa The Daily Star i del The Middle East International Magazine.

Jim Quilty sap que en el complex conflicte del Pròxim Orient els periodistes es troben de seguida en la línia de foc: “Els mitjans estan completament polititzats. Lògicament, hi ha diferents diaris i cadenes, però tots tenen una línia política bastant marcada. Si, com a periodista, prens una actitud pública anti-síria pots tenir problemes.”

Com per exemple Gibran Tueni. L’editor del diari liberal en llengua àrab Al-Nahar va ser víctima d’una bomba col•locada al seu vehicle al desembre de 2005. El juny anterior, el columnista d’Al-Nahar Samir Kassir va patir la mateixa sort. Tueni i Kassir eren crítics aferrissats de la política de Síria en relació amb el Líban i de la presència de tropes del gran país veí a la terra dels cedres. Encara no s’ha aclarit cap dels dos assassinats.

Millora malgrat la tendència a la baixa

El 2005, després d’atacs i atemptats contra periodistes, el Líban va baixar del lloc 87 al 108, en la llista de l’informe anual de l’organització Reporters sense Fronteres. Tanmateix, molts periodistes creuen que la situació ha millorat des de la retirada de les tropes síries. Cadenes de televisió com Future TV emeten reality shows a l’estil occidental i el Líban va camí de convertir-se, al marge de Síria, en un estat multiconfessional exemplar al Pròxim Orient.

“El que ha succeït aquí durant l’últim any no és cap revolució, sinó simplement l’assoliment de la independència”, jutja Jim Quilty. Des de l’atemptat contra Hariri, la premsa libanesa es dedica cada vegada més a fer periodisme d’opinió i fa palès el malestar que sent en relació amb el gran veí que és Síria. Quilty opina: “Els atemptats amb bomba adreçats a periodistes s’han d’entendre en el context del conflicte entre el Líban i Síria, perquè hi ha redactors que han gosat fer sentir la seva opinió públicament.”

Desmantellament de l’aparell de seguretat siri

Al Líban, només hi ha hagut periodisme d’opinió i programes més liberals des del desmantellament de la “General Security”. Fins el 2005, aquest departament especial del ministeri d’Interior s’encarregava de la censura als mitjans de comunicació. Les intervencions arbitràries del Servei de Seguretat impedien la publicació de materials immorals i crítics contra Síria, mentre els periodistes eren perseguits sistemàticament.

La libanesa Myrna Maakaron, directora de cinema i berlinesa per elecció personal, compara la situació: “La “General Security” controlava el Líban com la Stasi ho feia a l’antiga República Democràtica d’Alemanya. Al capdamunt de la seva jerarquia hi havia agents siris.” A més de la censura directa, el Servei de Seguretat s’encarregava d’intimidar i amenaçar periodistes. Però el terrorisme d’Estat ja és història; l’antic cap de la institució Jamil Al-Sayyed es troba en reclusió cautelar des de l’agost de l’any passat sota l’acusació de planejar l’atemptat contra Hariri.

Encara que la “Revolució dels Cedres” anunciada pels Estats Units no va comportar l’enderrocament del govern libanès, els periodistes i directors de cinema com Myrna Maakaron veuen evolucions positives: “El president encara és pro-siri i hi ha molta censura. Però cada vegada hi ha més polítics i sobretot periodistes que expressen lliurement la seva opinió i escriuen el que pensen. Amb tot, malgrat l’evolució positiva, encara posen en perill la seva vida si emprenen aquest camí.

May Chidiac tampoc no es desanima. Malgrat les mutilacions provocades per l’atemptat, vol tornar aviat a la pantalla per presentar el seu programa. El tres de maig passat, Chidiac va rebre de la UNESCO el premi Guillermo Cano a la llibertat de premsa, com a reconeixement al seu compromís al Líban.