Hi havia una vegada, a l’aleshores ciutat de Breslau, un noble que cada estiu obligava els seus vassalls a treballar de valent en la collita de camps de fenc. Un any, entre els pagesos, hi havia una dona que tot just acabava de donar a llum. Mentre ajudava a la recol·lecció, deixava el seu fill tot sol sobre l’herba del prat. Un dia, després de treballar durant una estona, va tornar cap a on era el petit per alletar-lo. El va mirar amb ulls com taronges i va cridar horroritzada. Aquell nadó xuclava la llet amb tanta golafreria i cridava d’una manera tan inhumana que es va adonar que no era el seu fill. Finalment, va acudir al senyor feudal del poble per demanar-li consell i aquest li va dir : “Dona, si aquest no és el teu nadó, porta’l al prat on vas deixar el teu fill i dóna-li un cop ben fort amb un bastó”. Quan ella va seguir el consell del seu amo, el nen va començar a cridar tan fort, que va venir el dimoni i va retornar el bebè segrestat a la seva mare.

Contes increïbles

És un conte dels germans Grimm, però n’existeixen diferents versions a tota Europa. Tot i que varien molts detalls d’una versió a l’altra, l’estructura és sempre la mateixa. La faula comença quan una mare jove és cridada a treballar. Mentrestant les fades o altres personatges mitològics arriben i canvien el seu fill per un altre nadó d’elfs. Aquest nou bebè té una gana diabòlica. En una versió noruega, l’infant canviat “va menjar tant que el habitants de Lindheim han viscut sense res per a endur-se a la boca, generació rere generació, a causa d’ell”.

La mare, desesperada, busca ajuda d’algú de la comunitat. En tres dels contes dels germans Grimm, el consell prové de gent corrent, però sovint ve de senyors feudals o de clergues. Tanmateix, el suggeriment és sempre el mateix – demostrar que el nadó és un impostor, ja sigui a bastonades o fent-lo riure.

El reformista alemany del segle XVI Martin Luther proposa la versió original. En el seu text exposa que un infant canviat és el fill del dimoni sense ànima humana. Luther tenia algunes reserves pel que fa a matar aquests nens. Una forma més humana per desemmascarar l’elf la torbem en una història escocesa, en la qual un veí recomana a la mare que faci bullir aigua dins d’una closca d’ou. Quan ella es disposa a realitzar aquesta tasca impossible, el nadó comença a riure, i deixa veure l’engany. Llavors, apareixen els elfs per a retornar el nen segrestat – tot i que és només en les versions censurades més recents que el bebè original és recuperat…

Contes encara més increïbles

Com s’entén que aquesta història hagi viatjat per tota Europa? L’explicació la trobem en allò què suposem que és el folklore. Alguns afirmen que el folklore és una protociència, una forma d’interpretar fets que es troben fora del nostre control i per als quals no tenim una explicació convincent. Des d’aquest punt de vista, el mite de l’infant canviat explicaria per què existeixen nens discapacitats. Com pot ésser que dues persones adultes i saludables engendrin un nen disminuït? És ben senzill: van ser els elfs que van canviar el bebè.

Si ens haguéssim de creure un raonament tan funcionalista, llavors la llegenda de l’infant canviat també legitimaria el rebuig dels fills discapacitats. En totes les històries la mare busca el consell de la col·lectivitat, que li suggereix que colpegi el nen, o que l’introdueixi en aigua bullint, com passa en diverses versions angleses. Aquestes explicacions voldrien dir que la faula del bebè robat justifica l’infanticidi per lliurar-se de les atencions infinites que requereix un fill discapacitat en una família.

Però aquests raonaments no són del tot convincents: no donen resposta a cap dels detalls de la història (per què intentar fer riure el nen). Tampoc s’explica per què els bebès sempre són segrestat pels elfs mentre les mares estan treballant.

Tenir cura del bebè

Una altra interpretació proposa que aquests contes alliçonadors de nadons segrestats just després de néixer ajuden a evitar que les mares hagin de treballar just després de donar a llum. En el conte dels germans Grimm “L’infant canviat a la selva de Turíngia” l’intercanvi de nadons té lloc quan la mare deixa el nen sol a casa mentre ella va a buscar llenya. Al final del conte, un cop s’ha fet fora el bebè impostor, el noble que ha fet anar la dona a recollir fusta decideix no tornar a obligar una mare que acaba de parir a treballar . La por als infants robats ve a dir que els nens requereixen vigilància constant. A principis del segle XX, els grecs evitaven deixar sols els seus fills durant els 8 primers dies de vida, per por a la bruixeria, i al segle XIX els alemanys dipositaven una màniga dreta de camisa, una mitja esquerra i comí negre dins del bressol com a mètode de protecció.

Anar amb compte

Aquests arguments són, en última instància, gens convincents, ja que donen per suposat que aquestes històries tenen una funció concreta dins la societat. Segons aquestes explicacions, l’evolució de la ciència i la fi de la societat agrícola també hauria de suposar la desaparició d’aquestes faules.

Un cop d’ull a la premsa d’avui dia fan pensar tot el contrari. Existeixen històries d’extraterrestres que abdueixen nens i de nadons que són intercanviats en les sales de maternitat d’hospitals plens a vessar. Tal com passa en els contes que hem escoltat, aquests bebès robats actuals son el reflex d’un temor generalitzat: crear una cosa que és part de tu mateix, però que no reconeixes. Els infants canviats encara es troben entre nosaltres, i la universalitat del tema que tracten aquestes històries fa sospitar que encara en tindrem durant un temps més.