En aquest moments, ja són centenars les persones que han mort pels enfrontaments militars entre Israel i el Líban. El brot de violència, que s’intensifica per minuts, ha despertat molta preocupació entre els ciutadans de la UE. I en canvi, durant anys, els països de la UE han aprovat l’exportació d’armes a Israel i els països veïns, obviant el fet que això podia comportar més inestabilitat a la zona i violacions dels drets humans.

Les dades fetes públiques per la Divisió d’Estadística sobre Comerç Internacional de l’ONU ( Comtrade ), així com els informes anuals sobre exportació de cada país demostren que diversos governs de la UE han permès l’exportació d’armes convencionals, metralladores, bombes i rifles militars a la regió. Per exemple, entre gener i març de 2006 el Regne Unit va aprovar l’exportació d’equipament militar per valor de 2 milions de lliures, que incloïen components tant per a helicòpters com per a submarins militars. El 2004 algunes trameses importants que es van fer de la UE a Israel consistien en: pistoles i revòlvers (parts i accessoris inclosos) per valor de 210.079 dòlars procedents de la República Txeca; 602.517 dòlars en munició per armament lleuger procedents de França; els Països Baixos hi van exportar més un milió de dòlars en parts i accessoris d’armes militars, a més de bombes, granades, munició, mines i altres, per valor de 2,44 milions de dòlars. El 2003 Itàlia va enviar escopetes esportives i de caça per valor de 1.100.000 de dòlars al Líban. També hi va exportar 1.270.000 de dòlars en cartutxos d’escopeta, el mateix tipus de munició que va exportar Xipre el 2004 per valor de 75.449 de dòlars.

Importacions ocultes

Aquestes transferències, tot i que importants, no són representatives del total de comerç legal. A diferència dels països de la UE, Israel no declaren les importacions d’armament. Sense aquesta informació, els observadors només compten amb les dades que reben dels països exportadors. Aquestes, però, no són exhaustives. De fet, la transparència de les transaccions no és gens fàcil d’aconseguir quan es tracta del comerç d’armament. I, tot i que sabem que es fan enviaments d’armes a Israel i als seus veïns, no sabem si les armes són per a ús civil o militar.

Amb tot, a la UE existeix un instrument de control d’armament des de 1998. El Codi de Conducta de la UE estava destinat a crear uns estàndards comuns a l’hora d’exportar armes. Segons aquest tractat, els estats membres es negaven a concedir llicències per exportar armes a destinacions on hi hagués un alt risc que es poguessin fer servir per atemptar contra els drets humans, per a repressions internes, agressions internacionals, o a on poguessin produir inestabilitats regionals. El Codi també exigia al estats que tinguessin en compte l’actitud dels països destinataris vers el terrorisme i el respecte de les lleis internacionals. Malgrat tot això, l’ambigüitat del Codi sobre el comerç d’armes permet als països de la UE un cert marge de maniobra, i possibilita les exportacions d’armament a destinacions on hi ha constància d’abusos dels drets humans.

De fet, el llenguatge imprecís del Codi permet als estats membres fer la seva pròpia interpretació. I les regulacions de la UE no cobreixen tots els tipus d’equipament, tecnologia i components militar. Un altre problema és la falta d’informació sobre els usuaris de les armes exportades; aquestes podrien estar destinades a l’ús civil. Això s’afegeix a les dificultats amb què s’estan trobant per demostrar que les exportacions procedents de la EU es fan servir per a cometre violacions dels drets humans.

Perilloses llacunes

Les llacunes jurídiques del Codi de Conducta, juntament amb l’absència de controls internacionals, permeten que les exportacions d’armament de la UE continuïn arribant a zones on el risc de violacions dels drets humans és molt real. Sens dubte, seria bo que el Codi de la UE fos més estricte, però la solució a llarg termini passa per crear un conjunt de procediments i criteris comuns a nivell internacional que siguin legalment vinculants. Aquest tractat internacional sobre el comerç d’armament s’hauria de basar en les lleis internacionals, de manera que fos més fàcil jutjar els delictes relacionats, i que alhora exigís una major transparència per poder realitzar un control eficaç.