Els líders del Parlament Europeu afirmen que un pas decisiu cap a uns “Estats Units d’Europa”, consagrat en una constitució, és l’única opció que pot salvar la EU. És una idea que defensen els dirigents dels estats membres tradicionalment federalistes, com el primer ministre belga, Guy Verhofstadt. Mentrestant, a l’altra banda del continent europeu, els euroescèptics anglesos i americans proclamen un rotund “Ja us ho dèiem”.

Malgrat tot, no hi ha una crisis essencial en la manera de fer política a Europa, sinó en la pròpia imatge d’Europa. L’embull actual, però, hauria estat fàcilment evitable. La constitució no és la solució, és el problema. Com més aviat quedi enrera, millor.

Podem extreure tres lliçons de la recent desfeta:

En primer lloc, el fracàs de la constitució era inevitable. L’avantprojecte era, per sobre de tot, una estratègia de relacions públiques creada amb la intenció d’atraure l’atenció dels ciutadans europeus per estimular la seva implicació en el debat democràtic sobre el futur d’Europa i així, convence’ls de posicionar-se a favor de la UE. Tot i això, la participació política no augmenta generalment la legitimitat en temes europeus, la majoria dels quals no són prou importants per motivar als votants. En el referèndum, la població europea va demostrar desinterès i un desconeixement general sobre la constitució, així com sobre les lleis de la UE. Senzillament, culpaven la Unió Europea de la seva frustació en els temes realment importants per als electors: lleis nacionals enfocades a la globalització, immigració i despesa social.

En segon lloc, la realment provada constitució de facto de la UE, el molt esmenat Tractat de Roma, està funcionant correctament. En l’última década , la UE ha implantat un mercat i moneda úniques i una més efectiva política de seguretat a nivell internacional i nacional, a la vegada que s’ampliaven de 15 a 25 els països membres. Recentment, el pressupost i uns serveis directrius han estat acordats i actualment els Estats Units s’inclinen per una política de caire més europeu en les relacions amb l’Iran. En cap país es posa en dubte seriosament le pertinença a la UE. En canvi, sòlides majories donen suport a l’augment de reformes en diferents àrees tan variades com l’energia, la lluita contra el terrorisme, o temes proposats a la constitució.

La tercera lliçó és que no hi ha dèficit democràtic a Europa. La supervisió conjunta dels governs nacionals, democràticament escollits, i dels parlamentaris europeus, seleccionats de forma directa, juntament amb un sistema d’equilibri de poders que seria l’orgull de l’antic president americà James Madison , són suficients per assegurar unes decisions responsables. Els resultats de les enquestes demostren que els europeus confien en les institucions polítiques de la UE tant o més que en les dels seus governs respectius.

El camí a seguir és clar. Es necessita un mètode més pragmàtic per solucionar els problemes, adreçat a qüestions immediates com el terrorisme, la coordinació de la política exterior i la regulació excessiva. S’haurien d’implantar reformes modestes del tractat d’una manera gradual i pràctica, justament el contrari de l’estratègia de relacions públiques subjacent de la fallida constitució. Ningú es manifestarà als carrers de París i Amsterdam per oposar-se a la reorganització de la burocràcia de la política exterior de la UE o al canvi de la distribució del poder en el pes dels vots a menys que aquests canvis es presentin sota forma d’una nova constitució. L’arma secreta de la UE és l’avorriment de la seva política.

Els polítics són coneixedors d’aquesta situació però es troben en un difícil embolic. Són conscients que la UE només pot avançar in crescendo i que la constitució està morta en la seva actual (i probablement en qualsevol) forma . Tot i això, la petita però sorollosa minoria que viu més fortament el tema europeu, especialment en el “cercle de Brusel·les”, considera aquest tipus de pragmatisme una heretgia, una traïció al somni federalista.

Quan recentment el president de la Comissió, José Manuel Barroso, va fer una crida per fer una “política d’Elvis”- menys discussió i més acció- va ser fortament atacat pels parlamentaris europeus que l’acusaven d’assassinar la constitució escollint-hi només els millors fragments.

Els polítics nacionals, massa espavilats per exganxar-se els dits en aquesta situació, continuen mantenint la seva buida retòrica. A pocs dies de la cimera europea, el primer ministre holandès, Jan Peter Balkenende, afirmava que Europa necessita una constitució però no necessàriament ratificada per un referèndum. La cancellera alemanya, Angela Merkel, comentava que la UE necessita un tractat de canvi i un futur constitucional poc clar. Així mateix, la ministre d’Afers Estrangers austríaca, Ursula Plassnik suggeria: “Al 2009 com a molt tard sabrem quin és el següent pas a seguir”. Finalment, Tarja Halonen, una mica més sincera, refusava radicalment el mot “constitució” a favor del tradicional “tractat”.

Assistim, doncs, a l’últim sospir de la retòrica tradicional europea dels anys 1950. La UE ja no necessita proclamar l’ideal de la “més estreta unió” per tal de justificar la seva existència. Lentament, aquesta forma està sent substituïda per una retòrica més confiada, com escau a una institució política experimentada, amb més antiguitat i èxits que la majoria dels estats-nacions del món actual.