Per part de la Comissió Europea no es podia esperar cap altra reacció: el maig es va presentar un informe, per fer balanç dos anys després de l’ampliació cap a l’est: tant pels antics com nous Estats membres de la UE el resultat ha estat “rendible”. A tota Europa es creen llocs de treball, tant a Cracòvia com a Copenhaguen. Els nous Estats han experimentat un fort creixement econòmic i als antics Estats això no els ha anat gens malament. L’experiència ha demostrat que la por a la migració incontrolada de l’est cap a l’oest no estava justificada.

Badalls a Europa

Tanmateix, a Europa no regna cap mena d’eufòria d’ampliació de futur. La llista de candidats i interessats potencials engloba gairebé tots els Estats que comparteixen frontera amb l’espai comunitari. Però sobre la societat europea plana un cansament de l’ampliació. Els polítics, per la seva banda, tampoc no mostren gaire entusiasme. Tot i el rebuig a la constitució a França i a Holanda, les enquestes mostren que el vots negatius protestaven contra una “Europa globalitzada” i més aviat que contra una “Europa ampliada”.

Alguns polítics com l’europarlamentari Elmar Brok (Partit Popular Europeu) reflexionen sobre noves formes d’ingrés més restrictives, en què els nous països no tindrien la plena qualitat d’Estat membre. Es parla de “més espai econòmic europeu”, “cooperació privilegiada” o “veïnatge ampliat”. Efectivament, aquesta nova condició comportaria Estats membre de segona categoria, però ningú no ho diu. I finalment, abans de permetre l’entrada de nous membres, els dirigents de la UE volen analitzar la “capacitat d’absorció” de la UE encara més a fons.

El 1993 es van establir els “criteris de Copenhaguen”, els quals han de complir els candidats per poder entrar a la UE. A la darrera ampliació de l’est, el compliment d’aquests requisits va ser una condició per als 10 nous Estats i quan aquests es van posar al dia en criteris com la democràcia, l’acceptació de l’Acquis Communautaire i l’Estat de dret, la UE es va veure condicionada a integrar-los. Fins ara la “capacitat d’absorció” no ha estat un veritable obstacle per acceptar els candidats que complien els requisits. Ha estat una política impulsada per la presidència austríaca del Consell.

A la recent cimera de juny els caps d’Estat i de Govern s’han encarregat d’elaborar un informe sobre la “capacitat d’absorció”, per debatre’l al desembre. Aleshores, es podrien tornar a sentir veus que volen ampliar les fronteres de la UE cap a l’oest balcànic. La incorporació de Croàcia es podria considerar com un retard en la fase de Bulgària i Romania, que podrien entrar el gener del 2007.

Interès sòlid, compromís moral

Això, precisament, seria arriscat. Mentre fa deu anys els Estats de l’antiga Iugoslàvia s’havien separat per guerres i conflictes, la perspectiva d’integració europea ha servit per mantenir la pau en una zona de risc. “La gent sap que s’ha d’esforçar per ingressar a la UE. Però aquests esforços només tenen sentit si hi ha alguna possibilitat d’entrada a la UE”, diu Hannes Swoboda, president interí de la delegació del sud-est d’Europa al Parlament Europeu. L’europarlamentari austríac creu que “sense una perspectiva d’ingrés, la depressió social i econòmica als Estats balcànics és només qüestió de temps. A més, l’emigració cap a Europa encara s’incrementaria més”.

Angelika Beer, diputada alemanya de la UE i experta en seguretat dels Verds va més enllà: “La UE es troba amb la responsabilitat d’oferir una solució al caos ètnic dels Balcans. És un deure de la UE que figura en el conveni de Dayton o d’Ohrid i que encara no s’ha complert”.

A banda dels interessos de seguretat i econòmics, també hi juguen un paper important els principis i valors de la política d’ampliació. L’ampliació cap a l’est no va ser només un benefici econòmic, sinó que molts la van veure com una “oportunitat històrica” cap a la “reunificació d’Europa”. Els Estats membre es veien moralment amb el deure d’acollir els Estats a la UE, encara que aquest ingrés pogués contradir els seus interessos. De la mateixa manera, ara els Estats membre de l’est se senten solidaris amb els candidats dels Balcans.

I finalment, els caps d’Estat i de Govern de la UE han donat la seva paraula als Estats successors de Iugoslàvia. A la cimera de Thessalonika del 2003 els van prometre la qualitat de membre de ple dret, tan aviat com complissin els criteris. Va ser una promesa que no va agradar del tot als diplomàtics de Berlín i de París. Ja que si ara es donessin llargues als Estats balcànics, no només seria perillós per a l’estabilitat política de la zona, sinó que també seria immoral.