Molt pocs turistes s’aventuren a anar més enllà de l’estació del metro Château Rouge, al nord de París. És divendres, a les sis de la tarda, i tothom és al carrer. Un home de Mali ven llavors de cola a l’entrada de la rue des Poissoniers, mentre la multitud es mou apressada davant seu en busca de les botigues de batiks (roba estampada amb una tècnica de reserva de cera). Hi ha diversos grups d’homes que conversen animadament en Lingala, la llengua congolesa, just al costat de botigues repletes de tapioca, saka saka (fulles de cassava) i bananes.

Tot està en venda. Els capots dels cotxes serveixen d’aparadors de joieria improvisats, i les dones es transformen en maniquí, amb un vestit penjat de cada braç. L’olor de peix assecat i de fumbwah, el plat nacional del Congo Brazzavil•le, delaten la presència d’un restaurant congolès. La gent en surt rient i parlant de negocis i de política. Sembla ben bé Kinshasa. O gairebé.

Unes eleccions manipulades

“Com podem ser feliços, aquí? Això no es casa meva. Encara que tingui els papers francesos, jo encara sóc congolès; una persona no pot oblidar els seus orígens” diu l’Antoine. Fa més de trenta anys que és a París, primer sense papers, i després legalment, quan el govern socialista va regularitzar 150.000 immigrants el 1982. Se sent molt lligat a la seva terra, i ara que la República Democràtica del Congo (RDC, antic Zaire) s’acosta a les primeres eleccions democràtiques en 45 anys, no és molt optimista: “Aquestes eleccions les han imposat els que tenen poder, no canviaran res.”

En Jean, que va volar a França fa quinze anys per demanar asil polític, intervé: “Aquestes eleccions no són democràtiques; el govern impedeix a l’oposició que faci campanya a les zones rurals, i reparteixen butlletes electorals falses entre els burundesos de l’est del país”. Tots els congolesos que creuem compartien la mateixa hostilitat contra les eleccions. La Victoriana va néixer a la RDC, però va marxar amb només un any, per venir a França. Denuncia que la presència de la UE és hipòcrita: “Han invertit tots aquests diners, però ho han fet per pura aparença. Tots sabem que Kabila sortirà escollit”.

En mig de les acusacions de vots manipulats i de butlletes falses, el més exasperant és la intrusió dels actors polítics externs. Per als congolesos que intenten guanyar-se la vida a Château Rouge, les eleccions són només una part de la llarga història de les intromissions estrangeres en els afers del Congo. El 1961, Patrice Lumumba, la gran esperança panafricanista del moviment per la independència, va ser assassinat. Ara hi ha proves concloents que Bèlgica va estar-hi involucrada. “Estem totalment en contra d’aquestes eleccions; són una imposició de l’exterior, i ells seran els únics que en trauran algun profit”, diu l’Inkabala. És un jove molt eloqüent, que està furiós per l’explotació del seu país: “Tenim de tot, cobalt, diamants, or… Hauríem de ser el país més ric d’Àfrica, i en canvi, som els més pobres. I el que és pitjor, són precisament aquestes riqueses el motiu del nostre patiment”.

Espavilar-se per ells mateixos

Des del final del colonialisme, han arribat a París milers de congolesos. Durant els anys seixanta, França fomentava la immigració subsahariana, perquè la guerra a Algèria dificultava la immigració dels ciutadans del nord d’Àfrica, als quals necessitaven com a operaris de les fàbriques. Però a partir de 1974, el procés va esdevenir molt més dificultós, ja que el govern va fer que els papers de residència i els permisos de treball fossin obligatoris. Des dels anys noranta la llei d’immigració francesa s’ha anat endurint cada cop més. Malgrat tot, encara hi ha gent que emigra. L’any 2004, és van cursar 4.317 peticions d’asil polític a França, un clar indicador que encara hi ha molta inestabilitat al país africà. És més difícil, però, fer el recompte dels congolesos que estan a França sense papers, vivint al marge de la societat.

En part, la causa de que marxi tota aquesta gent és l’ensorrament de l’estat congolès. El 1955, el 34% de la població treballava al sector industrial. A principis dels noranta, aquest índex havia baixat a un 5%. La gent que no té esperances de trobar feina a la RDC, marxa a París, a buscar sort, se débrouiller, en diuen, espavilar-se. I no només per a ells. Els locutoris i establiments de transferències de diners que hi ha per tot el barri de Château Rouge són el testimoni que la població immigrant està enviant contínuament diners i regals al seu país. A París es barregen els que buscaven una vida millor, amb aquells que van venir per estudiar i els que volien asil polític.

Una fotografia d’algú estimat

Inkabala va arribar fa un any a París amb la seva dona i els dos fills i va demanar asil polític. “És clar que vull tornar, però si no puc expressar lliurement les meves idees, com voleu que torni?”, exclama mentre caminem. Parla amb malestar sobre els periodistes assassinats a Kinshasa fa unes setmanes; a un d’ells el van abatre a trets a casa seva, quan era amb la seva dona i la seva família.

Inkabala sobreviu amb el petit subsidi que rep per ser refugiat polític, i està buscant un partit polític al qual afiliar-se. “Només puc pensar en la política, fins i tot quan dormo”. Mira la televisió per veure si diuen alguna cosa de la RDC, “a vegades fins a deu hores diàries”. Mentre passegem, treu una fotografia de la cartera, una fotografia vella de Lumumba. “Encara creiem en les seves idees, però la història és molt clara; cada vegada que algú intenta que el Congo tiri endavant, els poders influents de fora el fan matar.”

Viure el present

Estem parlant i passa un grup de dones corrent i rient, que amaguen les bosses que duien sota uns cotxes i fugen pels carrerons. Uns instants després, apareixen tres policies a la cantonada, a la recerca d’objectes del mercat negre, i d’immigrants sense papers. No obstant això, deu minuts després, les comerciants tornen a ser al carrer, amb les bosses de safu, una fruita amarga provinent del Congo, per oferir-les a tothom que passa. Viuen en una situació precària. Tot i que hi ha milers de congolesos que treballen legalment a França, hi ha també milers que fan els seus negocis al marge de la llei. En part, continuen amb el mateix tipus de vida que tenien a la RDC. A un país amb un govern depredador, que deixa la població al marge de la llei, l’economia submergida és la norma general. A França, molts congolesos es troben altre cop al marge de la societat, i aquesta economia submergida és l’única manera que tenen de kobeta libaga, o el que és el mateix, guanyar-se les garrofes.

Inkabala no sembla massa preocupat. “La vida és dura, però tenim prou per menjar. El problema no és el present, és el futur. Perquè, quin futur ens espera si no podem tornar a casa? Aquí només podem viure el present”. Per a molts dels congolesos de París, les eleccions no podran canviar la situació en un futur pròxim.

Amb la col•laboració de Sophie Feyder