La llibertat de premsa és sovint un baròmetre de la salut política d’un país. El 6 de juliol, el periodista Bapuwa Mwamba es pregunta en el diari Le Phare “per què la transició està bloquejada al Congo”. És una interrogació que irrita molt a alguns. Dos dies més tard és assassinat; una mort que arriba només uns mesos més tard de la del seu company Franck Ngyke. El juny va ser una periodista francesa la que va ser expulsada del país. A mesura que s’aproximen unes eleccions d’alt risc, que susciten a la vegada entusiasme i temors, les ONG es mobilitzen i fan una crida als dirigents de la República Democràtica del Congo (RDC).

El 29 de juny, data en què començava oficialment la campanya electoral, hi havia fins a 33 candidats per a un únic càrrec de president, i més de 9.000 candidats a diputats. A Kinshasa, la capital, una mitjana de 50 persones es disputen cada escó. Alguns sospiten que aquest nombre massa gran de candidats ha estat provocat expressament pel jove president sortint, Joseph Kabila, per poder derrotar millor els seus adversaris. Així, mentre l’històric partit de l’oposició, l’UDPS, ha fet una crida a boicotejar les eleccions, Kabila vol aparèixer com l’home providencial, recolzat pels Estats Units i l’únic capaç de reunificar el país.

Un panorama desolador

I és que la RDC està fracturada. El rei Leopold II de Bèlgica no es va equivocar fent-ne la seva “propietat privada” el 1885: amb un territori gran com tota Europa occidental i dotat de nombrosos recursos naturals (diamants, petroli, cuir, cobalt, or…), el Congo forma part d’aquests “països rics on es viu molt malament”, com recorda l’antic senyor de la guerra Azarias Ruberwa. L’esperança de vida en el moment de néixer no supera els 42 anys i el 75% de la població viu amb menys d’un euro al dia. A les províncies de Katanga i d’Ituri la situació alimentària és dramàtica. En aquestes condicions la supervivència quotidiana passa per davant de tot, lluny de les consideracions electorals. Segons l’ONG Oxfam, “1.200 persones moren cada dia a causa dels conflictes” congolesos. Segons l’ONU es tracta de “la catàstrofe humanitària més gran del món”. Perquè si bé es va signar un acord de pau el 2002, les brases del conflicte del Congo no s’han apagat. No es pot esborrar així com així una guerra que oficialment ha durat set anys, de 1996 a 2003, que ha fet quatre milions de víctimes i que ha implicat nou altres països. Les milícies locals, les Maï Maï, continuen actuant al nord i a l’est del país. L’Alt Comissionat pels Refugiats (ACNUR) ha estimat que hi ha 1,6 milions de desplaçats. A Katanga, desenes de poblats han estat incendiats i hi ha hagut pillatge en moltes explotacions agrícoles des de novembre de 2005, cosa que va provocar l’èxode de 170.000 habitants. Alguns han estat executats pel simple fet d’estar en possessió d’una targeta electoral, sinònim de traïció pels rebels.

Un país fet a bocins

La fragmentació congolesa té les seves arrels a l’època colonial. Des de la independència el 1960, les províncies de Katanga i de Sud-Kasai són secessionistes. En plena guerra freda, el Congo esdevé un terreny d’enfrontament entre els soviètics, que recolzen el líder independentista Lumumba, i occidentals, que per defecte donen suport al seu contrincant, Mobutu. Un cop Lumumba és assassinat, Mobutu regnarà sense rival durant 31 anys sobre el país que va rebatejar amb el nom de Zaire, fins a ser enderrocat per Laurent-Désiré Kabila el 1996.

Avui, una triple línia de fractura travessa la RDC. La primera oposa el fill de Kabila, Joseph, i les milícies rebels. La segona és ètnica i dirigida contra els Tutsis congolesos, concentrats a l’est del país. La tercera és una fractura interregional amb, d’un costat, els rebels, Rwanda i Uganda, i de l’altre, Kabila, Zimbabwe, Angola i Namíbia. La incursió dels països veïns s’explica per l’efecte bola de neu de les tensions ètniques, que s’estenen més enllà de les fronteres, i per l’interès per les riqueses naturals del país.

Des dels acords de Sun City el 2002, Joseph Kabila és al capdavant d’un fràgil govern de coalició, amb quatre vice-presidents provinents de les faccions rebels. L’administració interina compta amb 50 ministres, però Kabila dirigeix també un equip de 200 persones, que l’oposició acusa de ser un govern paral•lel.

Entre assistència i autogestió

La comunitat internacional vol superar la seva impotència respecte el conflicte més sagnant des de la Segona Guerra Mundial. L’ONU ha enviat a la RDC la seva missió de manteniment de la pau més important, la MONUC, amb 18.600 soldats i policies. La Unió Europea hi va afegir una missió militar, sota comandament alemany. A principis d’any, una quarantena de països i un centenar d’ONG es van reunir a Brussel•les per llançar el Pla d’acció humanitària en favor de la República Democràtica del Congo. S’havien de recollir 680 milions de dòlars per finançar 330 projectes d’ONG validats per les Nacions Unides, però només se’n van recaptar 156. Decebut, Jean Egeland, el coordinador d’afers humanitaris de les Nacions Unides, va qualificar-ho d’una “taca en la consciència internacional”.

Sense esperar l’ajut internacional, la societat civil congolesa s’ha mobilitzat fortament de cara a les eleccions. La inscripció en les llistes electorals era l’ocasió per molts congolesos d’obtenir els documents d’identitat. En les poblacions, les dones es van organitzar per aprendre els rudiments de l’escriptura i la lectura i així poder preparar-se millor pel seu deure electoral. En aquest país on l’estat és inoperant des de fa més de 40 anys, la població no espera res dels poders públics i ha après a autogestionar-se. Fins al punt de vetllar de forma escrupulosa perquè es respecti el principi de congolitat.

El diunege 30 de juliol, 3 milions de congolesos no van poder votar, en nom d’aquest concepte que resumeix en ell mateix l’esperit d’aquesta campanya, oblidant les qüestions socials i de seguretat per centrar-se en la identitat.