Newsha Tavakolian ha recorregut Siria, l’Arabia Saudita, el Pakistan , el Liban. Ha presenciat la invasio de l’ Iraq i ha captat amb el seu aparell el rostre d’un Orient Mitja que no apareix a les portades dels mitjans occidentals. El seu ultim treball, “Mares de martirs”, consta d’una serie de retrats de mares que mostren fotografies dels seus fills morts durant la guerra entre l’Iran i l’Iraq (1980-1988). “Mares que, des de llavors, han buscat consol en l’orgull de la mort patriotica dels seus fills i que ara, amb la revolucio corcada pels problemes, comencen a qüestionar-se si la mort va servir d’alguna cosa.” Un treball molt diferent a Iran : joves iranianes amb roba ajustada i grans ulleres de sol que mostren part dels seus cabells sota un vel que la Newsha nomes es posa als països musulmans i en funcio del context.

Participa a la desena Trobada Internacional de Fotoperiodisme Ciudad de Gijon, , un certamen dirigit pel premi Pulitzer Javier Bauluz i emmarcat dins la Semana Negra, un festival multicultural que congrega, cada any, mes d’un milio de persones a aquesta ciutat del nord iberic.

De telefonista a fotograf

Va descobrir la fotografia en un curs que va fer quan tenia setze anys. “Fins llavors, volia ser cantant.” Sovint la sorprenc taral•lejant alguna canço i quan veig les seves fotografies tinc el pressentiment que mentre disparava componia la banda sonora dels protagonistes. Un dia, algu li va dir que podria ser fotoperiodista. “Durant un mes vaig anar cada dia al diari a demanar feina. Me la van donar. Era la nova telefonista.” La Newsha te un agut sentit de l’humor que abarca dels gestos a la mirada fins que, de sobte, esclata en una riallada. “Al cap d’uns mesos em van dir que ho havia fet molt be pero que la meva veu era massa infantil.” A partir d’aquell moment, va passar a ser fotograf del diari.

La batalla diària per la llibertat

Des de llavors, han passat nou anys; Un periode al llarg del qual la seva càmera ha immortalitzat la convulsio del seu pais i la seva propia vida. “Durant quaranta anys, l’Iran no va patir cap canvi. Tot i que ens queda molt per fer, la situacio ha millorat notablement durant l’ultima decada, sobretot per les dones. Un avenç que no ha vingut del govern, sino de nosaltres mateixes. No ens hem resignat i hem lliutat per a la llibertat dia a dia. Som majoria a la universitat i als diaris, hi ha dones taxistes,…etc.” La Newsha escull les paraules amb cura mentre guixa quatre traços a les estovalles de paper, com si fos un esquema. Coneix be els mitjans occidentals. Ha publicat a The New York Times, Stern, Newsweek, Le Figaro i al Times Magazine, entre d’altres, i ha estat premiada pel National Geographic ( vegeu les fotografies ) i per l’edicio nord-americana de Marie Claire com una de les nou dones de l’any.

Es per aixo que de les seves respostes se’n desprèn una responsabilitat de fer justicia i mostrar la realitat que ignoren els grans mitjans. “Cada dia a l’Iran es manifesten dues-centes persones en contra dels Estats Units. Sempre son les mateixes persones, pagades i organitzades pel govern. La gent normal no es dedica a cremar banderes dels Estats Units. Quan converteixen aquesta imatge en portada, fan el joc a la crispacio fomentada des del govern.”

Dialeg i unio

Quan li faig preguntes sobre qüestions politiques, respon “Jo no soc politica, tot i que…” Per aixo, quan parlem sobre la qüestio nuclear al seu pais, subratlla: “Hi ha dos grups d’opinio publica: els que la recolzen perque consideren que tenim el mateix dret que els Estats Units, i els que consideren que seria un perill tenint en compte la inestabilitat del nostre govern. Ens preocupa l’equilibri entre la llibertat i la seguretat. Pero, independentment, tenim una vida normal, anem al cinema, a ballar, a fer un cafe…”

Les seves fotografies se centren en persones anonimes perque “la possibilitat de canvi rau en la unio dels ciutadans, sobretot en la joventut.” Per aixo ha fundat, junt amb altres cinc fotoperiodistes de Sudafrica, Georgia, el Brasil, Tailandia i d’Espanya, EVE : “una plataforma des de la qual podem alçar la veu i fer sentir els problemes de les dones al mon, a traves de les nostres fotografies.”

Coneixer per comprendre i poder, aixi, propiciar el canvi. Una maxima que sembla haver definit tota la seva trajectoria i que la va portar a cobrir la guerra de l’Iraq. “Vaig recordar la guerra dels vuitanta entre l’Iran i l’Iraq i el ressentiment que n’havia quedat. L’Iraq era un pais on els iranians no hi podiem anar. Vaig pensar que havia de fotografiar el que estava passant, coneixer la seva gent. Alla em vaig adonar que m’agradaven els iraquians i que el rencor era cosa del passat..” La Newsha es una dona que mira amb esperança cap al futur i espera que Europa n’estigui a l’altura: “Els iranians tenen una gran estima per Europa. La perceben com l’alternativa al model dels Estats Units, com l’intelocutor amb el qual es possible el dialeg.”