L’home que va començar el debat sobre la identitat kosovar, Migien Kelmendi, editor del setmanari Java, pren una glopada de cafè. En aquesta plujosa tarda a Pristina, el restaurant Hani està desèrtic. El primer cop que el vaig conèixer, durant l’estiu del 1999, pesava nou quilos menys. Encara no s’havia refet de l’èxode cap a Macedònia que li havia empal·lidit el rostre.

Retorn de l’èxode

Febrilment, relata la història de la fugida, quan les tropes sèrbies van perseguir la població albanesa de la ciutat. “Immediatament després de la guerra, quan vam retornar de la deportació, vaig decidir que no podia ser l’irònic i distant intel•lectual que era”. Va convertir-me en el director de la primera empresa de radiodifusió kosovar, la RTK, la televisió i ràdio públiques, que substituïa la dels serbis.

Però el discurs glorificador imposat de la gran Albània anava contra els seus principis. “El somni que ens havia motivat sota l’ocupació sèrbia semblava caducat. Però, algú pot realment canviar el sistema des de dins? Vaig trobar-me confrontat amb aquesta enorme maquinària i vaig decidir llançar el meu propi diari per donar cabuda a les opinions dels altres.”

Kosovo és el país més jove d’ Europa: 70% de la seva població té menys de 30 anys. Cada any al voltant d’uns 30.000 nouvinguts entren de forma il·legal. El país està paralitzat per dos aspectes claus, escriu Kelmendi: independència i desocupació, pamvarêsia en papunësia. Java va ser la seva solució: una oportunitat laboral per joves periodistes i una plataforma de debat sobre què significa ser un kosovar independent.

Obrint el debat sobre el nacionalisme kosovar

La primera edició de Java va tractar la qüestió de la identitat, el desembre del 2001, i va provocar un intens debat. Les principals contribucions apareixen en el llibre Qui és Kosovar?, que s’acaba de publicar en anglès. En qualsevol altre lloc dels Balcans, és previsible trobar un nacionalisme de ment estreta disfressat darrere la qüestió identitària. No a Kosovo.

Reflexionant en termes de super-ètnies

“Si la democràcia occidental és la finalitat de la societat kosovar,” escriu Kelmendi, “aleshores penso que en comptes de tenir com a punt de referència el tabú d’Identitat, la Llengua Unificada i el Nacionalisme, Kosovo hauria d’iniciar un Debat de tots aquests aspectes -sobre la solidificada identitat albanesa, sobre la llengua comuna, sobre els símbols nacionals i el Kosovo del demà. Tot prenent en consideració els drets humans i la multi-etnicitat en comptes de tenir el nacionalisme com a ideologia fonamental de l’estat i la societat. (…) Aquestes consideracions són una extensió del debat que s’està duent a terme en tota la comunitat europea, reflexionant en termes de súper-ètnies.”

La seva postura no va ser gaire popular. Durant els anys posteriors a la guerra, qualsevol que discrepés sobre la reunificació amb la mare terra albanesa de seguida era acusat de col•laborar amb els serbis. Valon Murati, exsoldat de l’Armada d’Alliberació de Kosovo (Kosovo Liberation Army “KLA”) escriu en el llibre: “La finalitat de la gloriosa guerra per l’alliberació protagonitzada per la KLA va representar la unificació amb Albània. I encara va més lluny quan afirma que la idea d’un Kosovo independent és contrèria al “procés de globalització i integració global. En un temps en què les fronteres tradicionals van caient, la fragmentació d’una nació en dos és més que absurda, és més que conservadora, és totalment reaccionaria.”

Entre dos camps: identitat kosovar

Kelmendi es troba atrapat entre dos camps nacionalistes: els serbis i els albanesos. Ambdós proclamen l’existència de dos pobles, que mai poden tenir una identitat compartida. El líder del grup punk ‘The Traces’, Migjen Kelmendi, va ser el primer iugoslau a cantar en albanès i ara manté una campanya pel reconeixement de gheg, el dialecte nord-albanès que va ser rebutjat per l’últim dictador albanès, Enver Hoxha. ¿Les seves idees, no li donen una gran popularitat a Kosovo, on tothom parla gheg, fora del Parlament i dels mitjans de comunicació de l’Estat? El veterà cantant de rock somriu desafiant: “És com caminar despullat en una mesquita. L’estàndard albanès va possibilitar que els nostres líders entressin al món com a una nació.”

I què en pensa de la comunitat internacional, que ha estat governant el país des de 1999 i que està constantment treballant per crear un Kosovo independent? “Ells no en tenen ni idea. Els manca la sensibilitat. No he conegut mai un cap oficial de la Missió de les Nacions Unides a Kosovo. Van absentar-se al llançament del llibre amb l’excepció de Yvana Enzler, l’ambaixadora suïssa que va finançar la traducció.”

Els representants internacionals no són els únics que hi van faltar. El llibre que defensa que Kosovo esdevingui un lloc d’acollida per a totes les minories només inclou una dona (italiano-americana). Entre els col•laboradors, no hi ha ni romanesos ni serbis. L’editor abaixa el cap: “Aquest llibre documenta el fracàs de Kosovo, de la comunitat internacional i de nosaltres mateixos. Immediatament després de la guerra, vam aïllar els serbis i els romanesos completament. No hem trobat una manera d’incloure’ls en el debat identitari.”