Paris, Festa de la Música 2006: alguns tècnics s’afanyen a muntar un escenari provisional sobre l’altar de l’església de Sant Sulpici mentre que uns núvols grans i negres es van amuntegant, empesos per un vent fred. Alguns carrers més enllà, amagada en un racó de l’Institut hongarès, un dona no gaire gran crema cigarreta rera cigarreta. D’aquí a una hora, Mónika Miczura estarà sobre l’escenari. Per matar l’espera, la gràcil silueta pica un canapè de formatge. En el moment en què travesso la porta del seu camerino improvisat, ella fa un salt i s’apropa, clavant, decidida, els seus ulls negres en els meus. No hi ha dubte que no parla l’anglès, però la seva mirada és eloqüent. Aquesta dona de cabellera negra atzabeja, de somriure metàl•lic i braçalets dringadissos, és terriblement, irresistiblement gitana.

Tanmateix, l’anomenada Mitsou fuig de les etiquetes com de la pesta. “Mai no he jurat ser una cantant folklòrica”, afirma. “El que canto és el que sóc i ningú no pot dir-me com he de fer-ho”. El to està donat. Mentre l’escolto, me n’adono que el timbre de la seva veu no para d’oscil•lar entre entonacions infantils i onades ronques i ininterrompudes de mots exòtics. L’originalitat de la seva veu és al mateix temps el seu cor i la seva arma.

Animal tropical

Abans d’endinsar-se en el món de la cançó, Miczura va créixer “en un poble hongarès, en una família en què la música i la dansa formaven part de la vida quotidiana”. Una vegada acostumada a actuar en espectacles tradicionals locals, comença a assistir a classes de teatre. Als 16 anys, els seus pares es traslladen a Budapest i Miczura ha de renunciar a formar part de l’institut d’art dramàtic de la capital. “Treia massa males notes, particularment en francès”, deixa anar picant l’ullet maliciosa.

Més tard, durant la seva participació en un taller d’estiu per a joves gitanos, es fixa en ella Zenö Zsigól, el productor d’un grup hongarès extremadament popular els anys 80 anomenat Ando Drom (a la carretera). “En aquella època, la música zíngara estava en plena ebullició i vivia un període de renaixement”, recorda Miczura. “Formacions com Kaly Jag (Foc negre) o Ando Drom van contribuir a donar a conèixer les cançons gitanes al gran públic. És d’aquesta manera que el repertori gitano va convertir-se en un forma d’expressió artística de ple dret”.

Quinze dies després de la seva trobada amb Zsigól, Mitsou es converteix en la veu d’Ando Drom. “Tot va anar molt de pressa i ells es van convertir, una mica, en la meva família”. L’aventura dura 8 anys: casi una dècada de concerts i festivals en un univers 100% gitano. Després arriba la ruptura. Púdicament, Mitsou evoca “una divergència d’opinió tant pel que fa a l’aspecte humà com a l’artístic” amb els membre del grup. Llavors decideix aturar-ho tot. “Durant 3 anys no vaig cantar res, era molt difícil. Esperava estar preparada per fer la meva pròpia música. Tan sols vaig acceptar les propostes amb què em sentia a gust com ara les pel•lícules de Tony Gatif”. Després d’encarnar Nora Luca, una cantant de veu inquietant que busca desesperadament Romain Duris a Gadjo Dilo (1998), participa a la banda original de Swing (2004).

Mestissa a la moda

L’any 2003 forma el seu propi grup, Mitsoura , i dóna llibertat a la seva creativitat. Utilitza la seva veu seguint una tradició que prové directament del Rajastan, s’envolta de les tècniques d’audio més sofisticades i amenitza els seus espectacles amb efectes visuals hipnòtics. “Les cançons que reprenem provenen de diferents tradicions gitanes, melodies de vacances o de funeral que eren cantades per la meva mare o vells gitanos amb un talent que probablement mai no arribaré a igualar”. Marcada per acords electrònics i d’altres notes rock, jazz i clàssic, la seva música reivindica alt i fort les virtuts del mestissatge i dels colors de l’Índia amb címbals balcànics.

El so és original al mateix temps que modern. Reciclatge marketing? “Tanmateix, no tinc la impressió de trair a ningú”, es justifica immediatament llançant-me una mirada severa. “El que es considera música zíngara acaba per ser fals i reductor. La música és, primer de tot, les peripècies d’influències: cada instrument aporta un ambient particular”. Miczura és molt conscient que la seva audaç barreja “pot decebre algú”, però pretén continuar amb els seus experiments tal i com ella vol fer-ho. Instintivament.

Artista pura

“Abans que res, canto per plaer, no imagino la meva vida de cap altra manera. No tinc ni la força ni la intenció d’erigir-me com a passionària de la causa zíngara”, explica durant una bona estona la meva convidada mentre mulla els llavis en una copa de vi negre. “Crec que la meva música, i espero que sigui reconeguda a escala internacional, no té fronteres. Sóc una dona del segle XXI, educada per una família gitana però que es manté oberta al món amb una reflexió musical moderna”, afirma. La vehemència de les seves declaracions testimonien la dificultat d’imposar-se en un entorn gitano, que a vegades pot ser tancat i masclista.

Malgrat la seva popularitat creixent, Miczura refusa ser la portaveu de la comunitat gitana. Hongria i els seus 600.000 membres és el quart país d’acollida dels 12 milions de zíngars del món, després de Romania, Bulgària i Espanya. Malgrat la seva distància aparent i la insistència que ella posa sobre la gratuïtat del seu compromís artístic, la meva interlocutora no pot evitar pensar que “el procés d’integració dels gitanos a Europa tardarà molt més temps del que ens pensem. A Hongria es destinen massa pocs diners per promoure la cultura gitana”, critica. “El país es tan petit que una certa consanguinitat pot instal•lar-se entre les elits. Els mateixos decideixen el mateix al mateix moment”. Ni d’aquí, ni d’allà, Mitsou, ha escollit ser sempre i mai més la mateixa.

Agraïments a Kristina Rády per la traducció de l’hongarès al francès