“Si presentes aquest dossier tal com està ara, et trobaràs en el proper avió cap a la Xina,” diu Christiane, una professora feminista bastant obstinada, mentre mira fixament per sobre les seves ulleres. “Ho entens? No saps on treballes, no parles francès i no declares els teus ingressos –t’enviaran directament de retorn cap a la Xina.” La jove noia aixeca la vista a poc a poc, assenteix i somriu. No ho entén.

Professors francesos contra el ministre de l’Interior

Christiane entra bruscament a la cambra del costat i interromp als seus companys. “No se n’adona del risc que està corrent,” exclama amb fúria. Ja fa uns quants mesos que els activistes de la Xarxa d’ Educació Sense Fronteres (Réseau Education Sans Frontières – RESF ), una ONG que lluita pels drets dels alumnes estrangers a França, s’han apoderat del control de les escasses oficines de l’ajuntament. Aquí, en el districte número 13 de París, lluiten perquè els alumnes de la comunitat xinesa es quedin a França. Els professors, especialistes en l’art de tractar amb paperassa, ajuden les famílies xineses a omplir les sol·licituds per romandre a França i evitar la deportació.

El perill és evident per a les famílies d’immigrants en situació il•legal a França. El ministre d’ Interior, Nicolas Sarkozy, vol augmentar el nombre d’expulsions fins a a href=”http://iht.com/articles/2006/09/01/news/deport.php” class=”external-link”>25,000 durant aquest any. Les famílies amb fills que no complien els requisits de residència disposaven d’una pròrroga fins a finals del curs escolar, el 4 de juliol, per regularitzar la seva situació. Fins aleshores, moltes famílies han estat vivint amb la por de ser arrestades per la policia. A la vista de les possibles expulsions de centenars de nens, RESF ha previst un grup de professors i activistes que convoquen manifestacions i que ajuden les famílies a obtenir permisos de residència.

Traduint amenaces

His Wang Mu i Chen van arribar a França el 2003 procedents de la província de Wenzhou, al sud de Shanghai. Tots dos treballen al barri de Belleville de París, fent pantalons i vestits. Christine dóna un cop d’ull als seus papers amb un aire abatut. “Ah, aquests són els vostres passaports. Necessitarem còpies de cada pàgina per demostrar que mai no vau abandonar el territori francès.” La noia assenteix amb el cap i després afegeix: “Ja no tenim els nostres passaports. El bebé“, gesticula. Catherine alça la vista i somriu de sobte, endevinant la veritat mai dita: “Ahh, el bebé els va trencar.” Jean-Jacques, un altre activista que parla orgull de la seva feina, explica que “molts d’aquests immigrants que acaben d’arribar viuen sotmesos a les ordres d’un líder xinés, en petits grupuscles que rarament parlen francès”.

“Necessitem un intèrpret,” sospira Catherine tot deixant caure les seves ulleres sobre la taula. L’habitació queda en silenci, i en la insuportable calor d’estiu, només se sent el lent moviment de l’únic ventilador de l’oficina. Anita, una entusiasta pèl-roja, entona: “Espera, faré venir en Hun”. Entra a l’habitació veïna, on una altra família està preparant la sol·licitud de permís de treball. Els papers, documents oficials i fotocòpies s’apilen sobre la taula sota els severs ulls de l’Annie, una altra activista. Es dirigeix a en Hun, un noi de dotze anys, vestit amb una samarreta vermella i uns pantalons blancs que li van grans. Es rasca l’avantbraç mentre l’Anita el té agafat per les espatlles. La Catherine aixeca la vista: “Explica’ls que si presenten aquest dossier a les autoritats, seran enviats de retorn a la Xina.” El noi de dotze anys ho tradueix amb gran calma i concentració. La parella assenteix amb el cap i s’intercanvien unes quantes paraules.

La interminable burocràcia administrativa desperta gran interès entre els immigrants, ja que el risc de deportació és molt gran, tot i la calma i la paciència que les famílies xineses mantenen. La policia ja ha arrestat dos joves, Fengxue Cai i Zhiyian Ni, que han estat arrestats per la policia i es troben en l’actualitat sota “arrest domiciliari” (assignats a una residència). Estan esperant ser deportats a Shanghai. Segons Ricard Miyan, un membre de la RESF, “ els immigrants que són deportats a la Xina són immediatament enviats a treballar en camps” i és molt difícil seguir-los la pista.

Hun dubta un segon i després retorna a l’altra habitació. Allà, un altre professor, Annie, selecciona els papers de la seva tia, que sembla tenir més opcions d’obtenir un permís de residència. Té el certificat de matrimoni, detalls del compte bancari, passaports en regla, certificats escolars i papers d’impostos.

Afrontar la paperassa

La tia de Hun, Da-Xia, em mostra les fotos dels seus dos fills, Marjorie i Remi. Marjorie té una mirada sorpresa, amb la boca lleugerament tacada. Remi mira fixament l’objectiu i té un aire seriós com si fos una petita Buddha. Al contrari que Hun, aquestes nenes van néixer a França. Da-Xia explica que va venir a França per raons econòmiques. “A la Xina, no hi ha molts diners. Aquí hi ha feina i tots els meus cosins i familiars viuen aquí.” Com s’ho va fer per arribar a Europa? El seu passaport resumeix el seu periple. Va escapar-se de la Xina, va desaparèixer del Líban i va reaparèixer al Surinam. I aleshores? “I aleshores vam agafar el cotxe,” explica. Els professors riuen, però Da-Xia mou el cap amb fermesa: “Sí, vam conduir, va ser molt llarg i vam trigar gairebé dos mesos”. I la Hun, com s’ho va fer per arribar a França? “Ella va arribar d’una altra manera”, respon Da-Xia. De quina manera? “D’una altra manera”, repeteix amb tranquil•litat i aparta la mirada.

Christiane encara treballa en la sol·licitud de Chen i Hsi Wang Mu, “Hun, com es diu “xec bancari” en xinés? Ell pensa que estic parlant de l’uniforme”. Les mans estretament unides contra els seus genolls, Chen reflexiona durant uns moments i no respon. Als dotze anys, el concepte de “xec bancari” és desconegut. Quan se li pregunta si vol retornar a la Xina, l’Hun és força directe: “Abans ho volia, però ara preferiria quedar-me aquí, a França, amb els meus amics”. Annie aixeca la vista: “Ja gairebé hem acabat,” diu amb un sospir de consol. A la porta del costat, Chen i Hsi Wang Mu estan marxant. Se’ls ha demanat que tornin la setmana que ve amb un amic de parla francesa. Annie enumera uns quants documents extra que necessitaran per completar la sol·licitud. I somriu, el final del dia ja s’apropa.

“Ja està. Torneu la setmana que ve i presentarem la sol·licitud a la prefectura”. Hsi Wang Mu somriu i dóna les gràcies i treu més papers de la bossa. “I què he de fer amb aquests?”. Annie hi dóna un cop d’ull. Denegació de permís de residència, ordre d’expulsió del país, crida a la família per motius humanitaris, una altra ordre d’expulsió… L’Annie no s’ho acaba de creure: “Per què no m’ho deies abans?”. L’Anita revisa els papers, que serien una condemna per qualsevol família. Hsi Wang Mu probablement no es va atrevir a mostrar-los. “Tenen poquíssimes opcions d’obtenir el permís de residència, però nosaltres ho continuarem intentant”.

Els noms de les persones han estat canviats per garantir el seu anonimat