La Maril té 34 anys i acaba de deixar el seu lloc de treball a un hospital psiquiàtric. Des d’ara, ofereix els seus serveis sexuals al Red Light District, el barri vermell d’Amsterdam, i es guanya molt millor la vida. És una noia rossa, corpulenta i molt riallera, i sembla estar satisfeta amb la nova feina. Afirma que “és molt fàcil fer-se prostituta; és com crear la teva pròpia empresa”.

Igual que moltes de les seves companyes, la Maril camina en sostens i tanga sota la llum rosa de la seva “oficina-aparador”, davant el vaivé incessant de turistes curiosos. Mentre alguns se la miren i riuen, d’altres, molestos, giren la vista i acceleren el pas. Una cosa està clara: no passa desapercebuda.

Des de l‘1 d’octubre de 2000, data en què es va legalitzar la prostitució als Països Baixos, les prostitutes locals gaudeixen d’un bon teixit associatiu per regular la seva professió. Com a Dinamarca, ara cotitzen a la seguretat social, paguen impostos sobre els ingressos i cada servei es grava amb més del 19% d’IVA. Tanmateix, són poques les que estan en condicions per fer factures.

Legalitzar vol dir protegir-se?

Mariska Majoor gestiona el centre d’informació de les prostitutes (PIC segons les seves sigles en holandès), que es troba al bell mig del barri vermell. Ella, com a exprostituta, denuncia el fet que la prostitució es tracti més com un problema que com una professió. “Els òrgans de govern creuen que les prostitutes són imbècils i que cal protegir-les d’elles mateixes. Però la majoria d’aquestes dones són fortes, molt fortes. I ningú ha de victimitzar-les”. Majoor dóna aquests arguments per dir que la majoria de noies són joves que volen guanyar molts diners en molt poc temps per fer una altra cosa: pagar-se la universitat, viatjar… ” Jo no obligo a ningú; a més, qualsevol persona pot veure’m des del carrer: la meva família, els meus amics”, assegura la Maril. Ella treballa com a autònoma, és la seva pròpia mestressa, té llogat un local i paga tots els impostos com la resta de treballadors.

Prostitutes… amb contracte temporal?

Com a mostra de l’aparent banalitat de l’ofici més antic del món, els 250 bordells d’Amsterdam -considerats empreses com qualsevol altra- ara poden sol•licitar mà d’obra femenina a les empreses de treball temporal. Paradoxalment, però, aquestes mateixes empreses no poden proposar ofertes de treball “calents”. “Aquesta és una de les aberracions de la llei. Hauria de ser legal del tot, o il•legal del tot, però no quedar-se a mig camí entre totes dues”, assegura Majoor.

Des de la legalització, les dones que exerceixen en prostíbuls estan autoritzades a negar-se a treballar en segons quines condicions. A la pràctica, però, si es neguen a obeir les normes d’aquell local, les fan fora. Si es querellen contra un prostíbul, sempre poden adreçar-se al De Rode Draad (“carrer roig”), el sindicat que aplega les prostitutes.

Un sindicat molt jove

Les oficines del De Rode Draad, el quarter general de les prostitutes, es troben al local d’un edifici que dóna a un dels canals d’Amsterdam. Entre una cafetera i muntanyes de papers, Metje Blaak, la portaveu del sindicat, cita els casos de discriminació en què el sindicat ha aconseguit una victòria: una entitat bancària que es nega a obrir un compte a una prostituta o un nadó que és expulsat de la guarderia a causa de la professió de la seva mare.

Actualment, l’organització es centra en les condicions de les prostitutes, que arriben a fer jornades espartanes de 17 hores. “Cal instal•lar sistemes d’aire condicionat als locals, realment sufocants”, explica Blaak. “Les dones haurien de poder declarar-se “incapacitades per treballar durant la menstruació”, afegeix Blaak.

L’individualisme les fa vulnerables

Tanmateix, a llarg termini, la viabilitat del sindicat es presenta delicada, ja que falten més de 3.000 adhesions per intentar associar-se a la poderosa federació sindical holandesa, la FNV.

Durant l’exercici 2003, de les 25.000 prostitutes que es calcula que hi ha a Holanda, només un centenar va abonar regularment les seves cotitzacions al sindicat. A més, sembla que l’entorn discret i individualista que caracteritza la professió es presta poc a aquesta mena d’organitzacions col·lectives. Des que es va legalitzar, l’Administració fiscal estima que només s’han registrat vora el 4% del total de les prostitutes que hi ha a Holanda.

“Jo passo del sindicat. M’espavilo prou bé tota sola”, assegura Jessie, de 25 anys. Ella comparteix cabina amb una altra prostituta del seu país, Surinam , una excolònia holandesa. “La majoria de les prostitutes volem gestionar els nostres afers. Jo mai no he tingut cap problema”.

Mariska Majoor espera que es produeixi un canvi de mentalitat durant els propers anys però retreu als mitjans de comunicació que “només es recordin de les prostitutes quan hi ha un mort o una dona es troba al límit”. Malgrat les mesures adoptades a Holanda per definir millor el mercat del sexe, algunes ONG de defensa dels drets de les dones com Sisyphe afirmen que la situació de la dona ha empitjorat des que la llei va entrar en vigor.

Segons Richard Poulin, sociòleg i autor del llibre La mondialisation des industries du sexe, la xifra de prostitutes “legals” s’hauria vist reduïda en benefici de la proliferació de prostitutes clandestines. Així, el nombre de menors d’edat prostituïdes, hauria passat de les 4.000 que hi havia el 1996 a les 15.000 del 2001, 5.000 de les quals serien d’origen estranger. Aquestes dades demostren que, al barri roig, la vida no sempre és de color de rosa.

Amb la col·laboració de Thijs Lammers, de la redacció local d’Amsterdam.

Crèdits fotogràfics: Nicolas Baker