Tot i que el 12è Festival de Cinema de Sarajevo ja s’hagi acabat i la catifa vermella ja estigui plegada, és impossible oblidar l’època en què un bon grapat d’espectadors havien d’afrontar els franctiradors per veure les pel•lícules als soterranis assetjats de la ciutat.

Del 18 al 26 d’agost, el casc antic de Sarajevo es va empolainar per rebre uns hostes de luxe: estrelles com l’actor nord-americà Nick Nolte o el cantant d’U2 Bono, i també els 100.000 espectadors que van assistir durant tota la setmana a alguna de les 180 projeccions que hi competien.

Una nova generació de cineastes

Des de fa prop d’una dècada, Sarajevo mima els joves realitzadors de la regió. L’any 2004, la búlgara Sophia Zornista va guanyar el premi més prestigiós, el “Cor de Sarajevo” amb la seva primera pel•lícula Mila from Mars, el retrat dur i tendre d’una joventut post-comunista desencantada. En aquest cru 2006, no hi han faltat joves promeses, amb set òperes primes entre les nou pel•lícules de la competició oficial.

El Festival de Sarajevo pot presumir d’encarnar el reflex del dinamisme actual del cinema dels Balcans gràcies a una nova generació de realitzadors. La bosniana Jasmila Žbani, de 31 anys, presidenta del jurat, ja va arrasar en l’última edició de la Berlinale i es va endur l’Ós d’Or per la seva punyent pel•lícula Grbavica, el drama d’una mare i la seva filla a Sarajevo durant la guerra a l’antiga Iugoslàvia.

L’altre nen prodigi de Sarajevo és Danis Tanovic, el realitzador de 37 anys, que ha vist com el seu primer llargmetratge, No Man’s Land rebia el premi al millor guió al festival de Cannes de 2001. Tot i això, ell no es considera com el cap de fila del renaixement del setè art balcànic. “L’Europa del sud-est és un viver de joves talents i estic molt content que sigui així. No penso ser un exemple pels joves realitzadors d’aquí. Algunes persones estan més dotades que d’altres i, és evident que, no necessiten els meus consells per fer bones pel•lícules”.

Entre frescor i duresa

Una paradoxa flagrant que ha revelat la dotzena edició del festival és que les pel•lícules en competició barregen sense complexitat la frescor de la joventut amb la duresa d’allò que fa patir i reflexionar.

És innegable que el cinema dels Balcans està en el seu apogeu amb una energia i una creativitat reconfortants en el context una mica adormit del cinema europeu. Les posades en escena, per exemple, tot i que es reconeix que són professionals, encara no es corresponen amb els estàndards clàssics de la indústria cinematogràfica.

Cinema catàrtic

El tema de la guerra, que va devastar l’antiga Iugoslàvia durant més de quatre anys, és un component important d’aquest cinema en plena ebullició. La majoria dels realitzadors presents a Sarajevo també l’han viscuda en la seva pròpia pell; una experiència que influencia la manera de veure el món i de plasmar-lo en la pel•lícula.

Actualment, tenen més èxits les pel•lícules sobre les seqüeles dels enfrontaments que les pel•lícules de guerra. Nafaka, de la realitzadora bosniana Jasmin Durakovi, també explica les dificultats que es troben totes aquelles persones que han viscut el setge de Sarajevo durant la seva transició cap a una vida “normal”. En un context econòmic devastat, l’alternativa sovint es resumeix a la humiliació de l’atur o al diner fàcil amb qualsevol tipus de tràfic.

Precisament, el tràfic d’éssers humans és el tema que el realitzador croat Branko Schmidt ha escollit com a teló de fons del seu llargmetratge, The Melon Route. Una història d’amor dramàtica entre un barquer a la deriva i una jove xinesa que va cap a Alemanya, filmada amb dolçor i una gran estètica. Schmidt ha volgut demostrar que aquesta activitat ha esdevingut una realitat quotidiana en moltes regions dels Balcans.

El dolor de l’exili també figurava en el programa de les projeccions amb la primera pel•lícula d’Andrea Štaka, una realitzadora suïssa descendent d’una família iugoslava. Das Fraulein, que va ser premiada com la “Millor pel•lícula” de la collita del 2006, evoca la situació complexa en què es troben molts ciutadans de l’antiga Iugoslàvia, que després d’haver fugit de la guerra, ara viuen a Europa o els Estats Units, i es debaten entre la culpabilitat per haver abandonat les seves arrels i la satisfacció culpable de viure una vida millor a l’estranger. Com a prova de la qualitat del palmarès, Das Fraulein també va rebre el Lleopard d’Or a l’última edició del Fesival de Locarno.

Sarajevo és l’únic festival del món en què es parla tant de cinema com d’una ciutat. Una ciutat que va perdent progressivament la seva condició de màrtir, en benefici de la de capital cultural. El Festival de Cinema de Sarajevo o la cultura com a teràpia?