Una UE asiàtica?

La declaració de l’Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic ( ASEAN ), de crear una Comunitat Econòmica Asiàtica (AEC) pels voltants del 2020, va donar lloc, en un primer moment, a comparacions favorables entre l’ASEAN i les primeres versions de la UE. De totes maneres, una anàlisi més exhaustiva, posa de manifest numeroses diferències estructurals entre ambdues organitzacions,” explica l’economista Ludo Cuyvers. “Discrepàncies abismals entre els 10 Estats membres” posen en dubte el sorgiment d’una unió d’estil regionalista com la UE.

La CEE era una unió de duanes amb un organisme supervisor de caràcter supranacional, cosa que implicava que els estats membres cedien el control de sectors de la pròpia economia. Com a unió duanera, els Estats membres aplicaven els principis de lliure comerç als productes procedents dels altres Estats membres, mentre utilitzaven un sistema d’aranzels externs per als no-membres.

Tanmateix, Cuyvers assenyala que “els membres d’ASEAN es mostren reticents a l’hora de transferir polítiques econòmiques estatals i de delegar poder a algun organisme supranacional. Això implica que ASEAN està lluitant per establir un mercat únic sense haver establert una unió duanera ni creat una autoritat supranacional.”

Així mateix, i a diferència del que passa a la UE, el ventall de sistemes polítics dels membres d’ASEAN oscil•la entre les monarquies absolutes i les juntes militars, passant pels estats comunistes de partit únic. Amb totes aquestes discrepàncies internes, sembla altament improbable que els seus membres –Indonèsia, Malàisia, les Filipines, Tailàndia i, més recentment, Brunei, Vietnam, Laos, Myanmar i Cambodja- aconsegueixin una integració política real.

El golf del sud-est asiàtic

Els països que conformen ASEAN estan separats per mars i estrets i, també, per un golf invisible que s’estén entre grups d’estats membres, mentre les expectatives sobre el que fa i hauria de fer l’Associació divergeixen de forma considerable.

Sota el lideratge de Singapur, alguns dels membres més rics s’han frustrat per la lentitud de les negociacions comercials amb el Japó i la Xina i, recentment, han signat acords comercials bilaterals. Aquests fets posen de manifest “el buit enorme existent entre els membres: mentre uns volen negociar de forma col•lectiva, els altres aspiren a avançar de forma més ràpida i establir acords comercials bilaterals.” Tal i com afegeix Cuyvers, “podria ser que aquests acords impedissin l’aparició d’una zona lliure de comerç a l’est asiàtic a causa de la seva creixent complexitat.”

Els estats més rics, que van unir-se a ASEAN per “reforçar la seva posició competitiva al món, en aquests moments estan trencant files i signant acords bilaterals. Davant aquesta falta de solidaritat, els països més pobres s’afanyen a recordar la necessitat de centrar-se en el reforç del comerç entre els membres, i en la reducció de les diferències dins l’ASEAN.” De fet, van entrar a formar part de l’organització amb l’esperança que l’Associació disminuiria les desigualtats de la regió. Fins que els Estats membres no conciliïn accions i expectatives, el futur de la unió romandrà incert.

ASEAN: una imatge pròpia?

Com a organització, ASEAN difereix enormement de qualsevol dels antecedents de la UE. Tal i com explica Cuyvers, “ASEAN es va crear a partir d’una declaració i no d’un tractat, amb la qual cosa està mancada absolutament de personalitat jurídica.” Des del mateix moment de la seva concepció, la debilitat i la impotència de la cúpula administractiva i les enormes diferències internes feien preveure que l’organització mai no seria tan forta com la UE.

Però tot i la falta de semblança amb la UE, ASEAN no es queda curta d’èxits. Ha aconseguit obtenir “resultats significatius en el terreny econòmic.” En concret, un acord sobre intercanvi de divises conegut amb el nom d’“Iniciativa Chiang Mai” ha resultat ser “un pas important cap a l’estabilitat financera de la regió.”

Així mateix, també ha potenciat el diàleg entre els països asiàtics. Per exemple, les negociacions recents a Finlàndia, dins del marc de la ‘Cimera Àsia-Europa’ (ASEM), són una bona mostra del rol conciliador d’ASEAN al territori. Segons Cuyvers, ASEAN+3 -la trobada anual de l’organització amb la Xina, el Japó i Corea del Sud- és “més prometedora per a l’Àsia oriental que la Cooperació Econòmica de l’Àsia-Pacífic (APEC)…”

I ASEAN també ha aconseguit un altre triomf espectacular: ha introduït el valor del caprici al previsible món de la diplomàcia. Cada any, l’organització convoca als representants estatals dels països associats a un sopar de gala. Últimament s’hi ha vist desfilar un Colin Powell disfressat i cantant YMCA; el ministre d’Assumptes Exteriors japonès, Taro Aso , intentant parodiar Humphrey Bogart; o el seu homòleg canadenc, Peter Mckay, recreant l’infame cop de cap de Zinedine Zidane. Pel que sembla, la falta de personalitat jurídica de l’organització queda definitivament compensada amb el seu sentit de l’humor.