“Si la unificació d’Àsia s’accelera, naturalment que es reduirà la distància entre el Japó i Corea; la cimera Àsia- Europa (ASEAN) del proper 10 de setembre permetrà que els caps d’estat asiàtics estableixin negociacions regionals al marge dels Estats Units. Com a conseqüència, això podria portar a una reconciliació semblant a la que es va dur a terme entre França i Alemanya,” va declarar una agència de premsa japonesa el 2002. Amb la caiguda del comunisme, la integració regional d’Àsia ha estat menys espectacular, però no per això menys primordial que la construcció de la postguerra europea. Representants de l’ASEAN i de la UE es reuniran el 10 de setembre a Hèlsinki per parlar sobre el seu futur.

Una mostra de la integració territorial és “l’autopista asiàtica” (the Asian highway), un projecte d’obres públiques molt ambiciós, d’unes proporcions comparables a l’era Stalin: una xarxa d’unes 140.000 carreteres que uniran l’Europa de l’Est amb Àsia. La proposa data de l’any 1959, però el projecte es va abandonar durant la Guerra Freda. El 2004, es va desenterrar el projecte, quan 23 països asiàtics van signar un tractat que van fer públic a Shanghai en una reunió entre les Nacions Unides de la Comissió Econòmica i Social per l’Àsia i el Pacífic (UNESCAP). D’aquí a una o dues dècades, podrien ser possibles els viatges per carretera entre Ucraïna i Japó.

Tot i que el pressupost i el temps previst del projecte no han estat encara publicats, l’Autopista Asiàtica hauria de connectar moltes zones de països asiàtics fins ara tancades i recentment alliberades del domini soviètic. Països històricament enèmics, com per exemple el Japó i la Xina o Corea del Sud i la del Nord, ja han acordat finançar l’autopista avivant el que es coneix ara com la nova ruta de la seda. En aquests temps de gran mobilitat i de constants viatges laborals transnacionals, tornar a obrir la tradicional ruta de comerç és un fet quasi curiós, una cosa que només idealistes o nostàlgics farien. Però la Història aparentment evoluciona cíclicament, les rutes de la seda tornen a estar de moda. És preocupant que en una versió d’alta tecnologia del “Sant Jordi”, se’ns presenti el president George Bush com el que utilitza la seva força preventiva contra el drac i se’l consideri, doncs, ser la nova icona de les croades del segle XXI. No obstant això, més cap al nord la ruta de la seda ofereix una perspectiva menys devastadora per la humanitat.

Quasi 2000 anys enrere, el comerç a llarga distància va prosperar i la Xina era un dels exportadors energètics del món. A part del vidre, l’Imperi Romà tenia molt poc a oferir als seus col•legues. Un patró similar ha sorgit avui: l’Europa, l’expert consumidor, es reuneix amb Àsia, el fabricant a baix cost. La integració regional també es troba fomentada perquè recentment s’han obert les fronteres que separaven l’Índia i la Xina. Durant el 2002, la Xina va exportar a Europa 77 bilions d’euros de mercaderies a canvi de 32 bilions destinats a la producció. Ja que els euros i els dòlars segueixen brollant a la Xina, la tendència no mostra signes d’afeblir-se. De moment, ningú encara no ha suggerit copiar el que els britànics van fer durant el segle XIX a la Xina: potenciar una màxima addicció a l’opi per tal de compensar-ne el dèficit en el comerç.