Molts intel·lectuals, escriptors o historiadors vietnamites es guanyen la vida venent xampú o estris de cuina en un petit tros de vorera del Stadionie Dziesiciolecia, l’antic estadi olímpic de Varsòvia reconvertit en un dels mercats negres més importants d’Europa.

Ton Van Anh, de 28 anys, ja fa uns anys que viu a Polònia. Aquesta treballadora social col·labora amb l’Associació per la democràcia al Vietnam ajudant molts dels seus compatriotes exiliats a trobar una feina o a espavilar-se amb la vida quotidiana. Ella estima que la comunitat vietnamita en terres poloneses compta amb uns 30.000 membres. La majoria hi són de forma legal, però alguns, empesos a l’exili per un règim autoritari, estan condemnats a una existència de sense papers, sense assistència mèdica ni drets civils.

Ton Van Anh va arribar a Polònia amb la seva família fa 14 anys. Si el seu avi era un comunista declarat, el seu pare es va desvincular de la ideologia marxista i va optar per l’oposició al sistema. Va ser considerada per les autoritats vietnamites una dissident de la nació i només li va quedar una sortida: marxar del país amb tota la seva família. Després de molts entrebancs, va aconseguir el visat per Polònia, el país del sindicat Solidarnosc i del Papa Woytila. “Aquella Polònia era un país de conte de fades, un país on tot semblava estar a l’abast de la mà i on vivien les princeses”, recorda Van Anh amb un lleu somriure a la boca.

En aquella època, les autoritats d’Hanoi creien que la Polònia dels anys 1980, en plena fase d’alliberament del jou comunista, era l’ovella negra dels alumnes soviètics. Els ciutadans vietnamites que evocaven la pàtria del Solidarnosc tenien tots els números de ser sospitosos d’activitat revolucionària.

Tran Ngoc Than, l’actual president de l’Associació per la democràcia al Vietnam i redactor en cap de la revista Dan Chim Viet, confirma aquesta atmosfera de sospita. “En aquella època, jo era el corresponsal d’un diari nacional a Varsòvia. Després de cobrir una vaga dels treballadors en una fàbrica de Polònia, el govern em va prohibir tornar al país i em van declarar “enemic de la nació”.

Than, des d’aleshores polonès, no dubta a multiplicar les anècdotes que il·lustren la duresa del règim de Hanoi. Fa quatre anys, va decidir anar a Vietnam, d’on torna de passar alguns dies amb la seva família. Malgrat el seu visat, els funcionaris de la policia local el van aturar i detenir, acusat de tràfic de drogues. “Finalment va ser l’ambaixada de Polònia qui, movent alguns fils, va poder treure’m d’aquell malson. L’amic que m’acompanyava –un sacerdot opositor al règim- va tenir menys sort: no va poder sortir de l’aeroport de Hanoi i va ser apunyalat per uns “desconeguts”.

Segons l’Associació, “el nombre de presos polítics creix al mateix ritme que les penes de presó s’endureixen per delictes com la traducció al vietnamita d’articles de la pàgina d’internet de l’Ambaixada dels EUA. (…) Segons un altre informe, el Vietnam ocupa el primer lloc en la classificació dels països que practiquen tràfic de dones i nens. Molt sovint aquests crims es duen a terme amb la tolerància del règim.” De fet, normalment són els funcionaris del règim vietnamita els que són al capdavant d’aquesta “màfia” i exploten la pobresa dels ciutadans.

La terra promesa?

En un país tan corromput com el Vietnam, tot es negocia. Robert Krzyszto, investigador de l’Institut de Ciències Socials Paderewski, coneix bé les condicions dels viatgers cap a l’exili. “A un candidat a marxar li poden demanar uns 3.000 dòlars nord-americans, quan la mitjana d’ingressos d’un Vietnamita és d’entre 10 i 12 dòlars. El viatge dura bastants mesos, o fins i tot un any. Els futurs refugiats són víctimes de batudes de la policia. Les dones constitueixen una “mercaderia” molt buscada ja que, utilitzades per proxenetes com esclaves sexuals o “objectes privats”, són susceptibles de reportar fins a 6.000 euros per any”.

Els traficants tampoc no dubten a fer ús de la tecnologia moderna: el març del 2006, tres joves vietnamites van sortir a subhasta al lloc web d’ eBay. El preu de sortida: 5.500 dòlars. “Una altra realitat espantosa”, destaca Krzyszto, “ és la de les “neveres vives”. Aquesta gent viatgen en avió cap al seu destí sense saber que la seva missió és transportar els seus òrgans en un estat intacte cap a Alemanya o França. Un cop allà, són assassinats pels traficants que recuperen i venen el cor o els ronyons.”

Quan arriben a Polònia, els vietnamites exiliats no han ni molt menys acabat el periple de les seves penes. Qualsevol estranger que travessa la frontera de manera il·legal és considerat un clandestí per les autoritats. Segons la teoria del dret de sang vigent a Polònia, els fills d’immigrants il·legals, fins i tot els nascuts a Polònia, no poden aconseguir la nacionalitat polonesa.

Les gestions per aconseguir l’estatus de refugiat són llargues i complicades. “La majoria dels vietnamites no volen iniciar un procediment judicial perquè llavors el govern vietnamita els consideraria “enemics de la pàtria”, una distinció susceptible de generar amenaces o mesures repressives per a les seves famílies. Això explica per què molts vietnamites prefereixen seguir sent clandestins, víctimes perfectes per a xantatges de tota mena”, conclou Krzyszto.

Backchich i revisors

Només queda l’alternativa de treballar en el mercat negre. “El lloguer d’un tros de vorera del Stadionie Dziesiciolecia per vendre quincalla o mercaderia robada costa poc més de 5000 zloty al mes, (uns 1.200 euro), sense comptar l’impost necessari per poder comprar el silenci de la policia. Molts policies deshonestos no dubten a “ajustar les seves tarifes” a costa dels refugiats. Amb uns ingressos magres i una situació precària, molts comparteixen apartaments minúsculs i fer torns per dormir.

En els transports públics passa el mateix: qualsevol persona clandestina no es pot sentir segura en un autobús de Varsòvia. Els revisors confisquen els bitllets dels viatgers vietnamites, amb un somriure pervers i dient-los: “I ara, trucarem a la policia?” Per comprar el seu silenci, el backchich o suborn és obligatori. “Sovint el suborn és més car que la multa per viatjar sense bitllet”, ens explica Robert Krzyszto.

“En general, les regles morals tenen poc efecte en la policia. Si en comptes dels suborns es dediquessin a arrestar la gent, com hauria de ser, tindrien un problema molt més greu”, destaca Krzyszto. “De la mateixa manera, se suposa que els metges han de denunciar els pacients que no tenen els papers. A la pràctica, aquesta situació no passa mai.”

Torna a sonar el telèfon mòbil de Van Anh. La persona a l’altra banda de la línia podria ser un vietnamita qualsevol amb problemes: una dona a punt de donar a llum o algun detingut per la policia. Cada dia, entre nosaltres, hi ha milers de persones que per a nosaltres són invisibles. Ja és hora d’obrir els ulls.