Sevilla, 18 d’agost. Un conductor d’autobús crida amb pànic: algú ha deixat una bossa abandonada sota un seient. Salten totes les alarmes. Després de desallotjar els viatgers angoixats, i de la intervenció policial, torna la calma. La bossa només contenia joguines d’un venedor ambulant. Fa dos anys, ningú no hagués parat atenció a aquest paquet. Després dels utals atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004, els espanyols són cada vegada més conscients que cal estar atents.

Contra-reconquesta a Espanya?

És la prova de la ceguera que hi havia des de feia anys, ja que Espanya sempre ha estat al punt de mira dels islamistes, que tenen com a objectiu fer pagar a l’antiga Al-Andalus la seva desviació de l’Islam després de vuit segles de domini musulmà. “El fet que els espanyols no haguem seguit l’exemple de qui ells consideren els pares fundadors del seus moviments (els antics almoràvits i almohades de l’edat mitjana espanyola), ho troben simplement inacceptable”, explica Gustavo de Arístegui, portaveu d’Exteriors del Partit Popular (PP) al Congrés i diplomàtic arabista. La caiguda del Regne de Granada (1942) va suposar un trauma col•lectiu per a l’Islam i el punt d’inflexió de l’hegemonia a la decadència del seu poder. Si Espanya en el passat va ser part de la umma (comunitat de creients), ha de tornar a ser-ho. Els apòstates han de ser atacats i castigats, segons diu la seva filosofia.

Un país en bàbia

No va ser fins als anys 1980 que es van començar a veure senyals de perill. El 12 d’abril de 1985 la Jihad Islàmica libanesa va matar a 18 persones al bar ‘El Descanso’ de Madrid. Algunes incursions cada vegada més fermes de Hezbolà i el Grup Islàmic Armat, el GIA argelià, van evidenciar el problema emergent de l’islamisme radical, però en aquells moments la prioritat antiterrorista se centrava en ETA. El 1998, Osama bin Laden va assenyalar per primera vegada Espanya com a objectiu prioritari: fins llavors, els presumptes terroristes espanyols només es dedicaven a finançar atacs a l’estranger.

Però el més inexplicable és que, tot i els indicis, els serveis de seguretat es van “relaxar ostensiblement”, denuncia De Arístegui. Per què? El risc es veia molt llunyà i va haver d’arribar l’11-S perquè es produís una mobilització policial. A Tarragona, va ser on Mohamed Atta s’havia reunit amb una xarxa que li subministrava els diners.

Estan localitzats

En l’actualitat, el Centre Nacional d’Intel•ligència confirma que hi ha un miler d’islamistes a Espanya, dels quals només una petita part estaria disposada a atemptar o a immolar-se. Formen part de sis grups clau: el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat, el GIA argelià, els Soldats d’Al·là, Ansar Al Islam, el Grup Islàmic de Combat marroquí i, per descomptat, Al Qaeda, relacionat amb els altres i inspirador de les seves actuacions. Formen cèdules adormides que financen i tapen els executors dels atacs. Roben en cases de luxe, falsifiquen targetes de crèdit i documentació i deriven diners legals a les seves xarxes, obtinguts amb comerços tapadora. Fins i tot, trafiquen amb drogues, sobretot amb haixix, malgrat que l’Islam renegui de vicis com aquests. “És una manera de corrompre encara més la joventut d’Occident”, argumenta Javier Jordán, professor del departament de Ciència Política de la Universitat de Granada.

Concentrats a la costa mediterrània, Andalusia, Aragó, Madrid i Barcelona, ataquen a tota Espanya, també perquè és un país vulnerable. Per la seva situació geoestratègica de frontera amb països àrabs, per la creixent arribada d’immigrants entre els quals és fàcil ocultar-se, per no haver sabut perseguir l’economia submergida i, “sobretot, perquè Espanya era un país de gent confiada, gens conscient del problema”, es lamenta Fernando Reinares, assessor del President Rodríguez Zapatero i membre del grup d’experts sobre terrorisme “Terrorism Prevention Branch” de l’ONU.

Estrènyer però no matar

Lluny dels blindatges antiterroristes dels EUA i del Regne Unit, on “tot s’hi val” en nom de la lluita antiterrorista (ús d’informació privada, prolongació de les detencions provisionals, fitxers amb caire xenòfob per al control als aeroports, intents de control de la llibertat d’expressió dels imams), les autoritats espanyoles han optat per actuar amb mesura. Són els serveis d’intel•ligència els que s’han tornat més eficaços, millor coordinats i amb més informació compartida (element clau en un país amb dos cossos de policia nacional i uns altres dos de policia autonòmica). La seguretat s’ha reforçat seguint el Consell de Seguretat de l’ONU, (que va adoptar la Resolució 1373 el 28 de setembre de 2001, per la qual ordenava a tots els membres l’adopció de mesures específiques per combatre el terrorisme “completament respectuoses amb els drets” dels ciutadans) i seguint també l’estratègia europea de seguretat, aprovada a Brussel•les el desembre de 2003. A nivell internacional, la seva resposta ha estat la tant anunciada, però encara misteriosa Aliança de Civilitzacions. Mentrestant, Human Right Watch i Amnistia Internacional critiquen els jutges per estendre a dos anys “de forma gairebé automàtica” la presó sense judici per als acusats de terrorisme.