“Musulmà no vol dir terrorista”. Dalil Boubakeur , president del Consell francès del culte musulmà (CFCM), l’òrgan que representa els 5 milions de musulmans de França, només pot justificar la moderació de la gran majoria dels seus fidels. Com ho resumeix Hichem Cabrera, redactor cap del portal espanyol Webislam, per a molts europeus, “ en cadascun dels musulmans s’amaga un terrorista potencial susceptible de fer-se esclatar en qualsevol lloc i en qualsevol moment. »

Identificació perillosa

Cinc anys després dels atemptats de Nova York, ja no és un brot esporàdic, sinó una veritable onada d’islamofòbia la que es desferma sobre Europa. Febre per les caricatures de Mahoma a Dinamarca, > incendis de mesquites Pew Research Center, un dels instituts d’estadística més reputats dels Estats Units. Una sospita que varia segons els país. Segons el Pew, només el 39% dels musulmans francesos senten que els altres europeus són hostils a la seva religió, enfront del 52% dels musulmans alemanys.

Jocelyne Césari, professor convidat a la Universitat de Colúmbia que acaba de publicar el llibre L’Islam examinat per Occident, apunta que “aquest sentiment de discriminació respecte als musulmans ja era present a Europa ben abans de l’11-S, sobretot a França, des dels atemptats de 1995 a París del grup terrorista algerià Grups Islàmics Armats ( GIA ). Fins i tot avui, els polítics criminalitzen el discurs religiós islàmic.”

Aquesta opinió la comparteix Olivier Roy, director de recerca del CNRS i autor de L’islam mundializat: “Aquesta accentuació de la visió negativa de l’Islam ha engendrat dues conseqüències en els musulmans: una tendència a la victimització amb replegament identitari entre alguns d’ells i els esforços de la gran majoria per accedir a la ciutadania i a la respectabilitat.”

Estigmatitzats

Ras i curt: el discurs sobre immigració i seguretat i l’enduriment de les mesures antiterroristes en la major part dels Vint-i-cinc no han contribuït a una integració real i palpable. “La política antiterrorista, si no és una política de seguretat, no funciona”, comenta Dalil Boubakeur. “És urgent que Occident reguli amb justícia el conflicte israelo-palestí i estableixi les bases d’una pau duradora a la zona. I això, malgrat que avui sembli més fàcil ser extremista que no pas moderat, ja que els mitjans de comunicació són populistes, volen sang i alimenten el debat sobre l’Islam d’estereotips i de segles de deformació”.

No a la globalització

No obstant, és impossible negar que existeix una radicalització de certs fidels. La persistència de centres extremistes al sud-est d’Àsia, alimentats per la inestabilitat d’Afganistan o el conflicte al Caixmir nodreixen el fanatisme. Esdevindrà Europa el nou camp de joc de Bin Laden ?

L’assassinat del cineasta holandès Theo Van Gogh el 2004 o les consignes extremistes d’alguns imams de la mesquita de Finsbury Park, epicentre del ‘Londonistan’ de finals dels anys 90, han tornat a qüestionar els models multiculturals holandesos i britànics. Segons Dalil Boubakeur, “per la seva tolerància o el seu comunitarisme, aquests països han afavorit la pràctica d’un ‘islam d’excitats’.” Una constat confirmada per l’enquesta del Pew : el 81% dels musulmans britànics de primer es declaren musulmans abans que ciutadans del seu país, mentre que només el 46% dels musulmans francesos pensen de la mateixa manera.

Un altre perill, el dels conversos a l’islam que entren directament al jihadisme, un fenomen propi d’Europa. “L’Islam esdevé una ideologia de resistència, un mitjà de dir ‘ no’ a la marginalitat econòmica, a les desigualtats engendrades per la globalització o al projecte europeu que continua sent massa tecnocràtic”, analitza Jocelyne Césari.

Escac i mat

Davant el cercle viciós demonitzatió/radicalització, molts governants han optat per la carta política, intentant normalitzar l’Islam al si de les instàncies representatives. Però l’afer és delicat : “La mateixa idea d’un òrgan representatiu és una il·lusió”, opina Paul Landau, autor del llibre El sabre i l’Alcorà. “Voler federar els musulmans a nivell nacional va en contra de la noció d’Umma, aquesta comunitat universal de creients. Els musulmans més polititzats són també els més radicals.”

“Cal fugir de la il·lusió d’un gran muftí” , afirma Jocelyne Césari, referint-se a un especialista musulmà de les lleis. “Per què centralitzar, quan les poblacions musulmanes són tan diverses pel que fa a cultures o ètnies? A Alemanya, qui parlarà en nom dels musulmans : els alevis , els turcs… ?” “La institucionalització no funciona”, constata igualment Olivier Roy, “perquè no hi ha demanda que vingui dels musulmans, generalment desconfiats de les estructures oficials. Per una altra banda, aquestes intàncies són víctimes de la divergència esquerra-dreta i de l’intervencionisme estatal.”

A més a més, en el vals infernal islam-immigració-integració, sembla que el món musulmà avui travessi una crisi d’identitat que nodreix la recrudescència terrorista. Hauria de rebre l’Alcorà un lleuger lifting ? “No hi ha una visió monolítica de l’islam”, respon tranquil·lament l’imam de la Gran Mesquita de París, Dalil Boubakeur. “Cal deixar en pau l’Alcorà: el que cal canviar és la seva interpretació perquè els musulans entrin en raó.”