“No pensis, dispara!”. Amb el desig de seguir al peu de la lletra la filosofia lomo, intento no pensar massa quan Wolfgang Stranzinger em rep descalç al seu apartament situat a l’últim pis d’un vell immoble vienès. Els grans espais i les línies depurades de l’habitatge contenen tonalitats molt bohèmies. Anem a la terrassa, al costat de la piscina, on l’aigua brilla sota aquest sol de juny. La vista dels teulats de la capital austríaca és impressionant, i Stranzinger m’ofereix una cervesa tailandesa abans d’endinsar-nos en el món de la lomografia.

Tot va començar quan ell i un grup d’amics austríacs, tarambanes i esbojarrats van anar de viatge a Praga, el 1991, just després de la caiguda del Mur. Stranzinger i el seu col•lega Matthias Fiegl van rescatar en un mercat de vell una càmera de fotos de l’època soviètica que va despertar la seva imaginació desfermada. La LOMO, sigles de “Leningradskoye Optiko-Mekhanicheskoye Ob’edinyeniye”, -una fàbrica d’armes i d’òptiques de Sant Petersburg- es fabricava, segons la llegenda, durant els anys 80 per facilitar les missions d’espionatge dels agents del KGB. Què la distingeix de la resta? Una lent especialment còncava que provoca en els negatius un efecte borrós de colors contrastats, gairebé saturats.

Entusiasme immediat

Quan van tornar del periple per l’est, els joves vienesos van portar aparells per als seus amics, els amics dels seus amics, i els companys d’aquests a Europa. Ben aviat els van ploure les peticions. El 1994, Matthias acaba els estudis de Comerç i Wolfgang els de Dret. Després d’una gegantina exposició simultània a Nova York i Moscou, amb més de 10.000 fotografies exposades, els dos amics decideixen dedicar el seu talent organitzatiu i fer de la seva afició, cada vegada més atractiu, un negoci pròsper i creen la Societat Lomogràfica Internacional.

Van ser cautes, i van signar el 1996 un acord amb Vladimir Putin, llavors alcalde de Sant Petersburg, per assegurar-se la distribució exclusiva de la Lomo Compact Automat (L-CA). Dotze anys més tard, l’empresa genera un volum de negoci d’aproximadament deu milions de dòlars per anys, i amb una cinquantena de treballadors; tot això sense comptar les més de 60 delegacions que mantenen la flama lomogràfica organitzant festes, concursos i exposicions a nivell local.

Aquest entusiasme es deu, segons Stranzinger, a l’absència mateixa de conceptes. “En començar no érem més que un grup d’amics que desenvolupàvem una manera realment divertida d’expressar-nos. No tenien intenció de guanyar diners i això ens va donar credibilitat”, explica. Els defectes tècnics i la manca de fiabilitat feien que fins fa poc la Lomo tingués mala reputació. Avui dia, els lomògrafs destaquen precisament aquestes imperfeccions com l’origen d’un nou llenguatge fotogràfic. “A vegades ens han titllat de megalòmans”, continua Stranzinger que afegeix: “Molt bé, estem una mica sonats, però el més important és que no ens hem conformat a somiar i hem fet realitat les nostres idees.”

Però l’èxit sempre va acompanyat de crítiques: com ha pogut sobreviure l’esperit Lomo, irreverent i anticonformista, a les diversificacions de la marca? Segons els detractors, el negoci ha corromput l’autenticitat del concepte, però Stranzinger discrepa: “sense la Societat, la idea de la Lomografia no hagués pogut convertir-se en una comunitat tan rica i viva.”

Warhol de la fotografia

Des d’objectius múltiples que divideixen les imatges en quatre, fins a aparells amb filtres de color, passant per la càmera “Fisheye” amb la visió de 170º, la Societat Lomogràfica Internacional ven cada any 300.000 unitats de càmeres tradicionals. I s’han d’afegir els llibres, les bosses i altres complements.

D’aquesta manera, la Societat serveix com a punt de reunió, d’inspiració i d’evolució per una comunitat d’uns 200.000 aficionats, sense comptar els adeptes que no estan a la xarxa. Els lomògrafs fotografien sense descans i sense avís previ, amb la càmera a l’altura dels malucs o amb el cap entre les cames, i s’inspiren en les deu regles d’or. El resultat és una imatge diferent del món, que basa la seva filosofia en quatre paraules: “No pensis, dispara!”.

“Tothom es pot sentir com un artista; i, és clar, tothom hi vol participar”, analitza Stranzinger, mentre fa un glop de cervesa. “Alguns periodistes ens han batejat com els ‘Warhol de la fotografia’. I contínuament es pregunten: és art o no és art? A nosaltres no ens interessa aquesta mena de debat”, sospira finalment.

La febre per les andròmines

Quan li pregunto si accepta també peticions de galeries i museus, Stranzinger prefereix ser prudent: “Nosaltres som una plataforma que proporciona eines perquè la creativitat de cadascú floreixi i perquè la gent es diverteixi.” I punt.

L’auge d’Internet, no ha frenat la seva expansió, sinó que ha accelerat el desenvolupament de la seva petita empresa. Mentre que la majoria de grups d’aficionats a la fotografia tradicional tanquen les seves portes, la Societat Lomogràfica Internacional té cura de la seva veta de mercat: “Nosaltres oferim eines creatives diferents, no els fem la competència” considera Stranzinger.

Tot i que és un concepte adreçat a tothom, a la pràctica està limitat a una clientela molt determinada. El lomògraf europeu té una edat mitjana de 28 anys, estudis superiors, viatja sovint i es guanya bé la vida. “La idea és universal, però als americans i als asiàtics els encanta especialment aquesta vessant europea, aquest gust de l’expressió lliure i espontània, de comunicació i de creació per tot arreu,” assenyala Stranzinger.

I ara, el Regne Unit i Espanya han destronat a Berlín en la classificació dels lomo-addictes més actius. Els dirigents prefereixen jugar amb l’esperit de tribu cosmopolita que els dóna la Lomo, que amb la identitat europea, però mantenint sempre la seu principal a Viena. Stranzinger es posa a somniar: “En volem fer més a Milà, Roma i Brussel•les… A totes les grans ciutats hi hauria d’haver una galeria Lomo.” L’experiència continua.