L’artista d’origen lituà Marius Ivaskevicius ha vingut a Cracòvia per participar en el festival literari “Vanishing Europe” (l’Europa que desapareix). Marius Ivaskevicius, juntament amb altres artistes europeus, contribuirà als debats marcats per la nostàlgia sobre llocs abandonats, oblidats o inútils. Ben proporcionat, vestit amb una simple samarreta negra i uns texans, l’aspecte d’Ivaskevicius transmet una sensació de força que es trenca pel seu somriure sensible.

Per què ha vingut fins a Cracòvia? “M’agrada molt la idea del festival”. Després d’uns instants de reflexió, els seus ulls analitzen amb un aire somiador les parets del cafè. “La feina d’investigar, especialment quan està relacionada amb la cultura, sempre em provoca molt plaer. Participar en aquest festival és com repassar la meva vida”. De cop i volta confessa: “Els meus avis vivien no gaire lluny d’aquí, i jo els visitava durant les vacances. Aquí van passar les principals escenes de la meva infància”. El lituà recorda de sobte l’estació de Wierzboowo, al nord del seu país natal, “símbol del luxe i de la riquesa de la Rússia dels tsars. Testimoni d’un lent deteriorament, jo he vist com la història li ha donat cops successius i fatals”.

Polivalència melancòlica

Nascut l’any 1973 i resident a Vílnius, Marius Ivaskevicius és poeta, dramaturg i director alhora. Tot just després d’acabar els estudis de llengua i literatura, va col•laborar amb un dels diaris més prestigiosos del país, Respublika, abans de la seva consagració com a escriptor i cineasta. Actualment, anima el programa “Cultural trap” a la televisió lituana. També ha publicat reculls d’articles, novel•les així com una trilogia dramàtica.

Aquesta biografia eclèctica, tanmateix, desvetlla la personalitat de Marius Ivaskevicius. Qui és realment? L’interessat no respon a la pregunta. Li costa parlar d’ell mateix i sobretot encasellar-se o decantar-se per una disciplina. “La meva vida és la que guardo a la memòria”, xiuxiueja, visiblement amb reserves. “Els records forgen la nostra ànima”, afegeix.

.

Literatura de l’est o de l’oest

Quan tractem el tema de la universalitat de la literatura, el rostre d’Ivaskevicius dibuixa un cert desacord educat. “Cada autor té una identitat intrínseca vinculada a l’indret on ha crescut. Tota obra és fruit d’un context específic. Tot això no és fàcil de transmetre”, replica. Marius Ivaskevicius considera que hi ha una divisió clara entre est i oest en les obres europees: “Una altra manera de pensar implica necessàriament una altra manera d’escriure. La literatura de l’est és més metafòrica, té més símbols. Els artistes no saben comunicar de manera directa, per això posen el missatge dins un embolcall”. A tall d’exemple, Ivaskevicius evoca els fantasmes de Fiotr Dostoievski o d’Anton Txèkhov. Segons el seu parer, aquesta manera d’escriure és un avantatge: “És molt xic per part nostra”, diu satisfet. Pel que fa als llibres de l’oest, “són més realistes”, destaca l’autor lituà.

La qüestió de la identitat europea l’entusiasma visiblement: “Una identitat europea forta és impossible. Cal desempallegar-se de la identitat actual abans d’acceptar-ne una de nova. Però això no és tan fàcil, perquè tothom té les seves arrels”. Marius Ivaskevicius creu que “la idea d’una Europa comuna està bé”, però de seguida matisa: “Com a mínim, si Europa s’entén com a sinònim de democràcia, dels drets humans, de respecte a l’individu. Res més”.

Tornar als orígens

No obstant, queda espai per a l’esperança: avui, el continent ja no està dividit arbitràriament per un teló d’acer i els artistes de la literatura comencen poc a poc a barrejar-se i a deixar-se influir. “És un fenomen molt positiu. Al final, els autors de l’est podran aprendre dels seus col•legues com escriure bons textos, per exemple. Encara ens queda molt camí per fer”, s’alegra Ivaskevicius, amb un lleu somriure al rostre.

L’artista lituà creu que els festivals transnacionals, dins l’esperit de “l’Europa desapareguda”, milloren l’estat de la literatura moderna europea obrint-la a nous reptes i ensenyant un altre món. Recuperar la memòria dels indrets perduts d’Europa és una font d’inspiració per a les properes generacions”. Ivaskevicius es mostra molt optimista en aquest aspecte: “Com més facin servir les fonts del passat, millor seran els joves del present.”